Parador nacional

Diuen que els paradors nacionals se'ls va inventar Manuel Fraga quan va ser ministre, però ell només els va multiplicar, perquè la gènesi és de Miguel Primo de Rivera. El de Santo Domingo de la Calzada, a la Rioja, és del 1965 i s'ha d'atribuir a Fraga, però hauria estat aprovat pel creador perquè reuneix totes les condicions decoratives que et venen al cap quan penses en aquests establiments hotelers: armadures, talles de sants amb els dits preceptivament escapçats, canteranos, escrivanies, brasers, xemeneies amb clemàstecs, tamborets amb un forat al mig per poder-los agafar, cadires rígides... Hi entres i et sorprèn que no et vingui a rebre un brocanter fregant-se les mans i preguntant-te quin sant sense dits desitges. Del parador de Santo Domingo s'explica que obeeix a la reconstrucció d'un hospital de pelegrins del segle XI. L'hospital devia patir moltes reformes perquè no hi ha cap paret ni cap arc que pugui suportar el pas de tants segles. Obres una porta, i sembla que t'hagis de trobar la Jura de Santa Gadea en acció. N'obres una altra, i diries que t'ha de rebre Cándido, el mesonero mayor de Castilla, partint un cochinillo amb el cantell d'un plat. Aquella altra ja no l'obres per si hi ha Cervantes redactant d'El Quixot. Encara bo que els sanitaris han estat confiats a can Roca, que els matalassos són de confecció actual i que el personal de la recepció no et fa la factura amb ploma d'oca sinó que ha estat aprovisionat amb un ordinador. N'esperaria el castellà de Gonzalo de Berceo, que era del veïnat, i és el de Televisió Espanyola.

Surto i m'encamino a la plaça Mayor. Miro la façana de l'ajuntament. La primera vegada que hi vaig ser al davant no havia sortit pràcticament mai de casa i recordo que només amb la visió del frontis colossal i les arcades inferiors de l'edifici vaig entendre que em trobava a molts quilòmetres físics i culturals. Esplèndids, això sí. La prova és que he tornat sovint a aquests paratges que expliquen els orígens de la història de Castella, que tant ens ocupa i ha ocupat.

La catedral és de les millors que hi ha. La recorro de la cripta al terrat. Saludo el gall i la gallina vius del galliner majestuós situat a l'interior: “Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada.” Surto a l'exterior i m'assec en els graons d'una casa perquè la plaça no té bancs. A mà esquerra, el parador. Al davant, la catedral. A la paret de l'edifici sacre sobreviu, descolorida pel temps però no esborrada, la llegenda dedicada a los caídos por Dios y por España i, entre ells, José Antonio Primo de Rivera. L'altre Primo de Rivera, el fill. Entro al parador i sembla que em guiï a l'habitació l'encarnació d'una certa Espanya amb un canelobre en una mà i les claus de la tomba del Cid a l'altra.