Massa camins

Maig, el mes de les flors, la pluja, l'olivera, el blat i els sanfranciscos a la fresca. A cada casa hi hauria d'haver una ampolla de vi bo i un farcell de cacauets. O alvocats. Agraïment, frugalitat i humilitat, li diu el mestre al petit saltamartí. Ser presoner de la boca d'algú, sense jous ni cadenes, només ser-ne, perquè vols i et fa lliure. Augmentar la dosi, a poc a poc, com passa amb la trama dels bons llibres. No penedir-se d'obrir els ulls, d'aixecar el cap, d'obrir les ales; descansar poc, un dia de tant en tant, i llevar-se amb la ressaca de la plenitud. El privilegi mutu, recorda-ho, sempre recíproc, de dividir riures i ulls de foc. Encendre i apagar el llum, i resseguir contorns a les palpentes. Qui amb mans delicades agafa un lluert del mig de l'asfalt i l'acompanya a la paret segura perquè el dragó sobrevisqui, és tot cor i et vol viu. És un pou, un mar sencer, et queda a la retina, emmarcat sense bambes i amb samarreta. Sort del seu cap, per no perdre el propi. I les ganes, com les pigues, les guardem senceres, animals. Notes que t'escric, em saps el marc i la mirada que hi aplico. Inspirar amor, i rebre l'equivalent, com l'imant i el metall de la cançó. Necessitar-te lluny dels imperatius, construir sense haver de picar pedra. Sortir al balcó i traslladar el vertigen de l'àtic al vertigen de l'estómac. Tot el que vivim ens ajudarà demà. Olorem roba viscuda i llepem l'embolcall del caramel de llimona. Massa gran, tens raó. Però ja ho diu el poeta Francesc Garriga: “Massa camins han mort enlloc.”