El perquè de tot plegat

La proximitat del termini fixat per celebrar el referèndum a Catalunya motiva una allau d'auguris. Sobretot si prevaldrà la imposició de l'imperi de la llei, és a dir de la força, per part de l'Estat. Amb posicions que van des del rebuig total de l'unionisme més recalcitrant fins a falses equidistàncies amagades rere argumentacions legalistes. Però una societat de profundes arrels democràtiques, fins i tot des de la discrepància amb el govern, hauria d'estar reflexionant profundament sobre la motivació del referèndum. Perquè el que d'aquí a sis mesos tindrem damunt la taula és l'atribució als catalans i les catalanes del seu dret a decidir. Es decidirà sobre si hi ha una majoria perquè Catalunya esdevingui un estat. Un projecte difícil i molt complex. Però l'única via que ha deixat l'expulsió constitucional del 2010 dels catalans –de tots, dels que van votar a favor i en contra de l'Estatut–. Perquè no podem oblidar que la sentència del TC va deixar Catalunya sense un estatut connectat a la democràcia ciutadana convertint-lo en un simple text jurídic imposat, i va clarificar que la darrera forma política triada pels catalans, amb l'acord de la majoria dels espanyols representada en el Congrés, no hi cap en una Constitució encongida per un tribunal fet a imatge i semblança del PP i el PSOE. Es fa difícil d'entendre que un partit com el PSC, un dels actors fonamentals d'aquell democràtic pacte estatutari, hagi abandonat la defensa de la sobirania de la ciutadania trepitjada per un depauperat tribunal. Al setembre hi haurà referèndum o referèndum perquè una societat democràtica no es pot permetre ajornar sine die la restitució de la sobirania ciutadana arrabassada brutalment el 2010. I la qüestió de fons rau en si els demòcrates que van estar compromesos amb l'Estatut poden restar impassibles, amb somriure sorneguer, davant el boicot a una consulta a la ciutadania que suposarà el restabliment del dret de decisió furtat amb el manllevat Estatut.