Hiperpaternitat

Un acreditat psicòleg i millor amic em fa avinent l'evolució de les patologies detectades en el seu llarg periple professional. A cada generació, distinta malaltia. En els anys del franquisme, del còlera, regnava la neurosi, nucleada entorn de la culpa, filla d'una precisa i universal repressió practicada amb pols de bisturí.

Ara el narcisisme és el rei de la festa. La relació d'aquest narcisisme amb el fenomen de la hiperpaternitat, terme ja antic però ara de moda, és òbvia. La divisa carlina “Por Dios, la Patria y el Rey” abunda en massa llars. Ara els tres conceptes es condensen en el nen, que és alhora Déu, que és subjecte que inclou la pàtria família sencera i que, a més de Déu, és també el rei de la casa. Els factors d'aquesta divinització, d'aquesta entronització de l'infant, són múltiples:

A) Embarassos ‘in extremis', a punt de passar-se l'arròs, per exigències laborals o perquè calia viure “en plenitud”, “ser feliç” –algun dia en parlarem, de la cerca de la felicitat, una altra obsessió actual–. Aquest nen, tresor tardà a protegir més enllà de qualsevol racionalitat, és per als pares referencial del seu estatus. Com més prestigi del nen, més prestigi seu. Per això, el pobre petit ha de ser perfecte. Com els pares, ell tampoc pot malgastar el temps en cosa tan poc productiva com jugar. Cal apuntar-lo a música, a ioga, a pilates, a informàtica, a dansa, a idiomes... Com més activitats millor. És igual que encara no hagi arribat a la maduresa per assimilar-ho.

B) Com que els pares són molt moderns, la família ha de ser també democràtica i el nen, per tant, educat “en horitzontal”. Cal bandejar qualsevol concepte de jerarquia, element tronat. No se l'ha de renyar; reprimir , mai. Mai. Perquè, pobret, podria quedar frustrat, el mal suprem.

c) Pare i mare han d'intervenir perpètuament en ajuda del fill. És igual que esdevinguin uns inútils –com el cas real d'aquella estudiant tancada dins l'ascensor a Barcelona que va demanar ajuda telefonant a la seva mare als EUA en lloc de tocar el timbre d'alarma–. Per això, els pares han de fer els deures junts, com a amics que són dels seus fills. I també per això els pares protesten que n'han de fer massa, de deures. En nom d'aquesta amistat fan cua el temps que calgui per comprar-los l'entrada d'un concert famós, on els seus fills “també hi seran” (en cas contrari la seva absència podria colpir-lo fins a la terrible, letal, nafra de la frustració).

I podríem continuar per aquesta llòbrega senda de destructora sobrepro- tecció gairebé ad infinitum. Misèria rere misèria.