Il·lusions

Cadenet és una població que podria ser a Catalunya si no fos que és al Luberon, un departament de la Valclusa, a la Provença. Dilluns d'aquesta setmana, mentre a la ràdio parlaven dels resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, vaig començar a fullejar La fin du village, un llibre on el sociòleg Jean-Pierre Le Goff estudia a fons Cadenet per corroborar que en els últims 40 anys també a França la ruralitat ha desaparegut, bo i que la idea del poble com a comunitat continuï ben viva. Frases com: “Això no és com abans” o “Ja no ens coneixem” es combinen amb crítiques als nouvinguts, ja siguin immigrants o turistes perquè, com que cada any a la Provence-Alpes-Cote d'Azur n'hi arriben 34 milions, fa temps que els del país diuen que la regió ha esdevingut “le bronze-cul de l'Europe”. Com a la Catalunya del Nord, a la Valclusa Marine Le Pen ha guanyat clarament. Menystindria els que l'han votada si escrivís que ha estat per aquest motiu. N'hi ha molts altres. Però això no exclou que no tinguin també la il·lusió de tornar a una època que, possiblement, tal com la veuen ara, no hagi existit mai. Una il·lusió diferent, comparable, en tot cas, amb la de molts immigrants, quan arriben a la Provença amb la idea de refer la seva vida. O amb la dels turistes, que hi arriben amb la il·lusió de fer un punt i a part. O –no ens enganyem– amb les il·lusions que tenen també els que van votar Macron. O Fillon. O Mélenchon. Potser de tots plegats, els menys il·lusos siguin aquells que reben els vots. Però això també fa molt de temps que ho sabem. Sí, entre nosaltres les il·lusions són diferents. Tenir-ne ens fa humans. I ens converteix també en votants. El ciment que ens ajunta.