ANC: coincidència i complicitat

Avui, 29 d'abril, se celebra a Granollers l'assemblea general de l'ANC. Mai hauria pensat que d'aquelles reunions amb Pere Pugès i Miquel Strubell, a les quals posteriorment es van afegir unes desenes de patriotes, en sortiria el que ha estat la punta de llança de la mobilització del poble català per aconseguir la independència de Catalunya i reivindicar la seva dignitat nacional. L'ANC ha estat i és una operació d'èxit i una constatació de la profunda transformació que ha sofert la societat catalana en els darrers anys.

Avui, hem de ser capaços de vestir l'última etapa de l'ANC, que ha de consistir a donar i aconseguir el suport popular a les nostres institucions nacionals. I conjuntament amb la resta de la societat civil hem de caminar plegats, amb certa unitat i sobretot amb lleialtat. Res es pot interposar a la democràcia, al referèndum i a la consecució de la independència.

Hi ha una Catalunya que està en marxa que disposa de la majoria absoluta al Parlament i de la societat civil i que ha trobat l'escletxa en la història que ens pot permetre normalitzar-nos políticament i culturalment per construir una societat nova en el marc d'un model social, europeu i de progrés. Catalunya com a nació té ara la seva oportunitat i és ara o potser mai més o potser fins d'aquí a molts anys que se'ns tornarà a plantejar una oportunitat semblant.

Ara, doncs, tot i els entrebancs, pors, complexos i amenaces de tot tipus, ens l'hem de jugar. Tenim la força de la nostra modèlica mobilització: cívica i democràtica. I això és i ens fa imparables. Per tirar endavant aquesta gegantina tasca necessitem, també, arguments i relat. Per això m'agradaria fer esment de tres assaigs de recent publicació i recomanar-los:

1) El tsumani, de Joan B. Culla. Una obra publicada per l'Editorial Pòrtic que ens explica com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible.

2) El tren de les 17.14. Democràcia, pluralisme, benestar, independència, de Ferran Requejo. Llibre editat per l'Editorial Tibidabo.

3) La generació de la independència. Del Bloc d'Estudiants Independentistes a l'Associació Catalana de Professionals, de Francesc Marco-Palau. Publicat per l'Editorial Gregal.

De la lectura d'aquestes tres obres en podem treure diverses consideracions de com ha anat el procés, com aquest podria acabar i com la incorporació de les noves generacions l'ha fet possible. La societat civil fins ara ha mantingut la dignitat de la societat catalana utilitzant la mobilització popular. Primer amb forma de consultes i després amb manifestacions impressionants, tant pel que fa a la seva capacitat de mobilització com per la dimensió, organització i disciplina. “Poc més ja se li pot demanar, al poble”, afirmava en un dels seus punyents articles Miquel Puig. I és que ara toca que siguin els líders, els partits i els nostres governants els que se la juguin i encapçalin el procés.

El bloc sobiranista és plural i en això rau part de la seva força. Junts pel Sí és un experiment excepcional que ha aconseguit concentrar la columna vertebral del país, el centredreta, el centreesquerra i una part de l'esquerra tradicional. I tot el que té de positiu aquesta pluralitat també la fa difícil, però, de governar. Convergents, demòcrates i republicans han de ser capaços d'ajornar les seves opcions partidistes i prioritzar el referèndum i el procés cap a la independència i han de fer el possible per sumar-hi la CUP i altres sectors polítics minoritaris. L'objectiu ha d'ésser aconseguir reunir la majoria social de la nació.

Els líders sobiranistes han d'ésser conscients que no poden plegar-se a les dificultats legals i materials i han de ser capaços d'anar a totes fins a les últimes conseqüències i de cap de les maneres poden convocar, en vista de les dificultats, unes eleccions autonòmiques. El ridícul que aquestes representarien no només els enderrocaria a ells sinó molt probablement, també, la il·lusió del país per ésser.

En els pròxims mesos sobretot, doncs, cal sumar i per fer-ho tenim dos elements a favor. D'una banda, unes generacions grans que, desenganyades de la Transició i la presa de pèl en què s'ha convertit l'Estat de les autonomies, estan en peu de guerra i disposades com mai a acabar les seves vides en un país lliure. I, d'una altra banda, unes de noves, que han superat els complexos i que han deixat enrere el marc mental que representa el projecte nacional espanyol i només conceben un futur en què la seva nació sigui lliure i equiparable a les democràcies occidentals més avançades. Ja no volem continuar sent súbdits de ningú.

Ara més que unitat, que també, cal buscar la coincidència i la complicitat de tots aquells que volem la llibertat d'una part de la nació catalana que és Catalunya.