Tribuna
Populisme i religió
Els populismes fan servir maniqueament la religió, i s'han convertit ells mateixos en processos religiosos on el concepte identitari de pertànyer és més fort que el de creure, seguint el famós concepte de la sociòloga britànica Grace Davie, “believing but not belonging”, creure però no pertànyer. Escric aquest article des de Roma, on els populares ja eren grups d'aristòcrates que maldaven per ocupar el lloc de nobles i altres associats. I feien servir una propaganda poc inclusiva envers els altres, a qui calia no integrar, sinó allunyar. A Itàlia el populisme és un terme que engloba des de tics berlusconians fins a les promeses utòpiques del desinflat moviment 5 Stelle. Trets comuns entre els populistes del món són l'entronització del poble com a font i garant del poder. El discurs del “nosaltres” i “ells” també és una de les característiques, així com la denúncia de les classes privilegiades i usurpadores que han acaparat el poder fins ara. Els populistes tenen un punt messiànic. Volen canviar el món i per fer-ho cal un altre sistema. S'allunyen de teories polítiques complexes i pretenen que la realitat dansi a ritme de tuit. No els agrada el concepte demagògia, però els escau perillosament.
El sociòleg Michele Sorice, de la Universitat LUISS de Roma, n'ha parlat als meus estudiants de relacions internacionals, que als vint anys ja viuen envoltats de populistes globalment. Pels populistes, “restaurar els valors” i crear “un món nou” són consignes. Ells són, tantes vegades, els immigrants i tantes altres vegades els musulmans, els aturats, els diferents.
Marine Le Pen fa servir un discurs amb elements neopagans, que barreja amb idees dels catòlics conservadors i ho amaneix amb dosis d'alta laïcitat. No parla d'identitat cristiana sinó d'identitat nacional. No amaneix un discurs contra les religions. Aquestes s'accepten, però l'estat no hi entra, ni és religiós. Le Pen es torna estranyament religiosa quan treu, com ja feia el seu pare, la pobra Joana d'Arc com a santa catòlica defensora de la França a la deriva.
La Lega Nord a Itàlia, el Front National francès, el Partit del Poble Suís (SVP, Schweizerische Volkspartei) o l'austríac Partit Liberal d'Àutria (FPÖ, Freiheitliche Partei Österreichs) –amb tics anticlericals i antimusulmans al mateix temps– són exemples d'aquest auge populista europeu.
A l'Europa que marxa tenim el UKIP o Grup del Regne Unit per la Independència, i el British National Party (BNP) fa servir una imatge de Jesucrist a la campanya on surt un verset de l'evangeli de Joan sobre la persecució i una frase que diu: “I Jesús què votaria? Jesús votaria el BNP”. Polònia s'enroca en una concepció bel·ligerant del catolicisme amb el polonès Llei i Justícia (PiS; Prawo i Sprawiedliwosc). Sense oblidar Geert Wilders del Partij voor de Vrijheid (PVV; Partit per la Llibertat) als Països Baixos, el Tea Party als Estats Units… A més de la seva diatriba habitual contra les elits i l'establiment, aquests partits han fet de la religió un element central del seu repertori.
Són els populistes els qui no distingeixen entre terrorisme de l'ISIS i islam, i parlen d'amenaces amb codis de l'orientalisme més ranci que empra un llenguatge proper a les croades per recuperar la identitat cristiana occidental. Però quan es tracta d'aplicar els principis del cristianisme, d'acollir el foraster, parar l'altra galta, ser misericordiós… llavors tenen amnèsia. Cristians sense cristianisme. La dreta populista ha abraçat la bandera religiosa i l'ha farcit de narracions i tradicions nostrades, com si la cultura fos quelcom tancat que no evoluciona.
Albertazzi i McDonell ja han advertit que el populisme de dreta enfronta un poble virtuós i homogeni amb una sèrie d'elits, i els altres perillosos volen privar el poble sobirà dels seus drets, els valors, la prosperitat i la identitat. La idea no és recristianitzar Europa –no els interessa, massa exigent moralment–, sinó desterrar l'islam com un concepte “no europeu”. Com si l'islam a Europa no hi hagués estat, ni hi tingués cap possibilitat de coexistir.
Populisme i religió es conjuguen avui en el cap de la restauració i la batalla. No és un escenari encoratjador, i les religions ja podrien començar a distanciar-se'n públicament si no volen ser, encara més, instrumentalitzades.