L'encaix és una quimera

Cal anar amb compte a l'hora d'emprar les paraules, i més quan s'utilitzen metafòricament. Moltes vegades són necessàries, quasi indispensables, com les paràboles evangèliques, per explicar un concepte que es presta a una interpretació esbiaixada. Però poden ser una arma dialèctica de doble tall.

Salvador Cardús, en l'acte de recepció com a membre honorari de l'Institut d'Estudis Catalans, assumia els riscos que això comporta en el magistral discurs titulat Tres metàfores per pensar un país amb futur. Cardús, un home compromès amb les seves paraules i amb el país, enumera les tres metàfores: La primera: «Les arrels són el futur»; la segona: «Tots som emigrants», i la tercera: «La identitat és una pell». Aquesta última, the last but not the least, ha merescut alguns comentaris als diaris en tractar d'«epidèrmica» la identitat catalana. Cal llegir el discurs atentament per avaluar-lo i no treure'n conclusions precipitades a partir d'uns titulars periodístics. Ja adverteix Cardús que cal servir-se de les metàfores i no ser-ne víctimes.

Aquest és el cas de l'ús desenfrenat de la paraula «desafecció» tal com es fa servir sovint. Crec que ha estat l'entorn del president Montilla qui l'ha propugnat, però ara es va generalitzant irremeiablement en molts cercles.

Hi ha gent que la fa servir amb gran desimboltura, però potser no s'han parat a pensar que desafecció comporta una afecció prèvia. Afecció i afecte vénen a significar el mateix, que és tenir estimació per una persona, institució, ciutat, país...

No comparteixo la utilització de la paraula quan es fa referint-se a Espanya. Se li pot tenir respecte i consideració, a Espanya, però no puc tenir afecte a un Estat opressor que té una autèntica ganga amb Catalunya.

La veritat és que a Catalunya no hi veig gaires hooligans d'Espanya ni dels seus successius governs. En tot cas hi ha «assenyats» i els clàssics aprofitats addictes al règim, que no m'atreveixo a qualificar de botiflers però que actuen com a quinta columna.

Per la seva part, el vicepresident de la Generalitat, lingüista com és, va inventar la metàfora de la «pluja fina» per calar en les consciències dels catalans viatjant pel món i posant delegacions arreu. Em sembla que es agnòstic, com el conseller Francesc Baltasar, de qui hauria d'aprendre a invocar la Moreneta en casos límit, com fou la sequera del any passat. Potser tornaria a ploure.

Una altra metàfora, aquesta pujoliana, és la de les «tres parets mestres», que segon ell havien de sustentar l'Estatut del dia 30/9/2005. Les parets mestres eren el blindatge de competències, el reconeixement de Catalunya com a nació i disposar de la clau de la caixa. Doncs bé, tal com han anat les coses, el país s'hauria d'haver ensorrat irremeiablement, perquè cap de les premisses s'ha acomplert. Si aquesta és una metàfora maximalista, la del «peix al cove» és de la més pura petitesa, ja que passem de la grandeur a arreplegar les engrunes que ens deixen.

Però la gran metàfora, la letal, és la de l'encaix de Catalunya a l'Estat, que sento des de fa anys. Buscar bonament l'encaix en el trencaclosques que és l'Estat espanyol sembla d'un candor còsmic. En realitat ens volen submisos i sotmesos per col·locar-nos en el seu particular puzle, ja que estan fent malbé l'autonomisme dia a dia, i mai no han tingut esperit federal. Ni somiar-ho.

Darrere de l'encaix tenim una Catalunya que dubta d'ella mateixa. I és que, més que encaixats, ens volen encastats de mala manera. Abans, però, desitgen que el país es negui a si mateix. Si Catalunya s'ha d'encaixar amb algú és amb Europa i la resta del món, sense l'encaix previ amb Espanya, tot esperant la sentència del rasclet que és el Tribunal Constitucional, segons ZP, «el cor de la democràcia». Per acabar-ho d'arreglar ha sortit el manifest editorial dels principals diaris catalans, d'una ingenuïtat insospitada, que arriba al màximum quan ens recorda que els pactes són per complir-los. I ho fan amb un aforisme llatí, per donar-hi més transcendència: Pacta sunt servanda. Sigui en llatí, castellà o català, sempre se'ls han passat pel folre, els pactes, i tan frescos. Ja som prou grans per saber-ho. Haurien d'haver llegit el gat vell del comte de Romanones quan deia que «els pactes duren un mes... fins i tot diuen que n'hi ha que en duren dos». Tot per salvar un Estatut misèrrim que malauradament va ser referendat pel poble català, guiat pels polítics catalans. La dignitat de Catalunya cal defensar-la per altres camins per durs que siguin, encara que siguin dramàtics.