Artistes desplaçats

La recent mort de l'escultor Xavier Corberó ens torna a dur un altre cop al cul-de-sac en què es troba la generació d'artistes catalans de la postguerra. Per a aquests creadors, les dificultats per defensar el seu treball no es van acabar amb la dictadura. Tres dècades després que s'acabés la llarga nit que els va tocar viure, segueixen sense estar representats, i en molts casos ni tan sols reconeguts, a les institucions museístiques. És una deixadesa que clama al cel. El cas de Corberó ens hauria de fer reaccionar. Ni una carrera internacional com la seva, amb èxits que pocs han assolit als Estats Units, ha estat suficient perquè la seva obra hagi estat difosa com cal al nostre país. Corberó, amb obra exposada permanentment als principals museus del món, no va tenir mai cap gran exposició a Barcelona. Parlem de Corberó però també podríem parlar de Subirachs, de Guinovart, d'Hernández Pijuan o de Ràfols Casamada. I de molts més. Tot es podria reconduir si el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) disposés de més espai expositiu en un dels pavellons que té infrautilitzats la Fira a Montjuïc. Conceptualment, el projecte, ja l'està treballant Àlex Mitrani per encàrrec del director Pepe Serra, però ara caldria que l'Ajuntament i la Generalitat es posessin les piles amb les necessitats físiques i econòmiques que exigeix el seu desplegament. Deixem de demorar el que ja és improrrogable.