Opinió

LA GALERIA

Catà, un exemple

Catà ens permet somiar

Aquests dies han tingut lloc les primeres jornades biennals sobre societat industrial, organitzades pels amics i amigues de la Unesco de Girona i la Facultat de Turisme de la UdG, sota el lema genèric de Societat industrial i tecnologia, del s. XIX al XXI. Una visió global. Més que interessants. Encara estic paint la conferència inaugural a càrrec de Julián Sobrino, professor titular de la Universitat de Sevilla, membre del grup d'investigació “Ciutat, arquitectura i patrimoni contemporanis” i vicepresident del Ticcih Espanya (Comitè Internacional per a la Conservació i Defensa del Patrimoni Industrial).

Els/les de Santa Eugènia de Ter, motivats per la veïna Núria Nogareda, hi varen participar amb una comunicació que alerta ja des del títol: Urgeix consolidar l'edifici-taller de la fàbrica Marfà: enllaç entre el món rural (Can Ninetes) i la indústria (Marfà), publicada a Eldimoni.com. Com que no vull trair el que ha dit, a la sala de graus de la facultat, el professor Sobrino, recorro a la síntesi d'ell mateix, que difonia UnescoGi en el moment d'inscriure's a les jornades: El territorio de los olvidos: patrimonio industrial y cultural del trabajo és el seu suggeridor títol. El lloc de treball (de les antigues fàbriques o de les modernes i abandonades sucursals bancàries buides que omplen els nostres barris) constitueix un dels espais més complexos que coneixem; és on podem identificar i descriure les relacions entre hàbitat i treball, tècnica i medi ambient, entre allò que és central i la perifèria, entre la llei i la protesta. Rebla el clau Sobrino quan afirma que, així, “en lloc d'espais tematitzats en què es transformen les antigues fàbriques [o oficines d'extintes caixes], hi tindríem llocs de consciència històrica, de manera que podríem comprendre les diferències entre història i memòria i, també, trobar el desllorigador de per què les societats obliden”.

No en sé el perquè però escoltant la conferència em va venir al cap que aquests dies celebrem el segon aniversari de l'Ateneu Salvadora Catà, de la plaça Josep Pla de Girona, com a espai fabril ocupat; havia estat una cèntrica sucursal bancària quan tots érem rics, quan la bogeria febril ho hipotecava tot. Ara ho paguem. La Catà és la consciència del Primer de Maig que ens permet pensar (no oblidar) i, sobretot, somiar. Ni és estrany que l'ateneu rebi el nom de la bugadera, primera dona gironina afusellada a les tàpies del cementiri de la ciutat el 25 d'abril de 1939 –ara fa injustament 78 anys–, ni sorpresa ens hauria de produir saber que sota aquests baixos plens de vida transcorri, amagada, la séquia Monar, la força hidràulica de la perifèria, allà on la Marfà es vindica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.