Incerta Glòries

Res no hi ha de tan incert a Barcelona com la plaça de les Glòries. Des de fa més d'un segle, successius ajuntaments s'han cobert de glòria en la urbanització de les Glòries Catalanes. Durant anys s'anunciaven projectes per aquella plaça. Morien sense pena ni glòria. D'un temps ençà, l'enrenou que va trasbalsar aquell indret feia pensar que l'actual alcaldia podria gloriar-se d'endreçar les Glòries. Fa quinze dies, però, el govern municipal va rescindir el contracte d'unes obres que tothom confiava que fossin l'episodi final d'una història urbana gloriosa. La incerta Glòries no és l'únic tòpic en l'imaginari barceloní d'expectatives urbanes vacil·lants. Durant més d'un segle també ha estat incerta la Sagrada Família. La basílica inacabada recorda als creients la incertesa de les glòries celestials; la plaça inacabada recorda als ciutadans la incertesa de les glòries municipals. Quan batejaren aquell topant barceloní tan incert amb el nom de Glòries Catalanes semblava una ironia del mateix caire que l'acudit més famós del dibuixant Junceda. En una vinyeta per al Cu-Cut!, que va publicar el 1905, després dels fracassos colonials, posava en boca d'un militar que només els partits triomfants en unes eleccions, i no pas l'exèrcit, tenien motius per celebrar un “banquet de la victòria”. Qui no conegui les gestes medievals pot pensar que, a la llum dels darrers tres segles, la locució “glòries catalanes” també és una antítesi irònica. Confiem que aturar-ne les obres no sigui ara un mal averany.