Tribuna
‘Planitis'
Torna amb força una malaltia que semblava erradicada, però que una vegada més amenaça d'esdevenir endèmica. Es tracta de la Planitis, una inflamació mental altament contagiosa que circula incansable en alguns caparrons d'aquest nostre país tan poc format literàriament. Avui fa just vuit dies que en aquesta mateixa secció, el senyor Josep Vicenç i Eres, amb una molt bona i acurada prosa i uns quants exemples ben trobats, feia una nova, però innecessària vindicació de la figura d'en Josep Pla. Llàstima que la seva lloança fatalment no concordi amb una altra realitat que convé recordar una vegada més.
Primer apunt: Què entén el Sr. Vicenç com a cànon de la catalanitat? De catalanitat només n'hi ha una, la de l'estimació incondicional al país i la seva llengua sense esdevenir-ne un traïdor (una terminologia que molesta, però que curiosament existeix ben clarificada en tots els països amb estat; quan el fa servir un país que no en té, esdevé per a alguns una paraula lletjota).
Segon: Es pot ficar en un mateix sac Francesc Cambó, Martí de Riquer, Carles Sentís i Juan Antonio Samaranch? I per què afirma, gratuïtament, que aquests personatges han estat incorporats sense màcula en l'imaginari de la catalanitat? És una broma? Li puc ben assegurar que des del catalanisme real, no el d'aparador o el de conveniència, ni Samaranch ni Sentís entren dins de cap imaginari, com no sigui el de botifler o giracamises que es donaria al dimoni per salvar el seu estatus de miserable.
Tercer: No ens sorprèn gens que Josep Pla escrigués en moments determinats mil penjaments contra Franco. Ja no ve d'una contradicció a dins de tota la seva obra inconnexa, desigual i plena de despropòsits.
Quart: Podem separar l'obra d'un literat de la seva vida o la seva actitud política? És diàfan que va treballar com a espia de Franco: ho ha demostrat l'historiador Jordi Guixé en documents dels Arxius Nacionals Francesos, en els quals es diu que “el periodista Josep Pla, exredactor polític de La Vanguardia, és un dels organitzadors més actius del centre d'espionatge de Marsella, que treballa en benefici de la Catalunya feixista. Amb ell hi ha alguns rics catalans que financen aquesta organització. És una persona de confiança de l'exministre Cambó i actualment el subvenciona Juan March”.
Per si això fos poc, l'escriptora Cristina Badosa en la seva obra Josep Pla, biografia del solitari, afirma que una de les tasques que feia a Marsella durant la guerra civil espanyola, era la d'apuntar regularment les entrades i sortides dels vaixells republicans per tal que els “nacionals” en robessin la mercaderia o hi atemptessin. Algú s'estranya que no rebés mai el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes? I continuo pensant que no se'l mereixia, no només per qüestions polítiques.
Es va penedir realment del seu ajut al franquisme? Coneixent la seva sornegueria malaltissa aquest fàstic a Franco podria ser només un exabrupte misantròpic més o un rampell de mal humor per ves a saber quin motiu, cosa que els mateixos franquistes feien sovint del seu amo i senyor, la qual cosa no treia que a tothora li fessin reverència.
Cinquè: Per què Pla sempre ha tingut, en segons quins cenacles, uns defensors incondicionals que no han tingut altres escriptors catalans cent vegades més bons que ell? No dic pas que no es llegeixi Pla. Una bona part de la seva obra té una certa gràcia literària tot i que segons el filòsof, també empordanès, Ramon Alcoberro, a Contra Josep Pla el qualifiqui molt encertadament d'autor menor, mistificador de l'Empordà, marxista de dretes, oracle que grinyola i moralista de via estreta.
Pla escriu a preu fet, sovint copiant escrits de tota mena que li arriben a les mans i que se'ls fa venir bé perquè no es noti gaire el plagi. Alguns experts ja han apuntat les “afusellades” que Josep Pla feia sovint en els seus articles presumptament originals. Ras i curt, aquest estil seu tan lloat de l'adjectivació múltiple (sovint arbitrària), és només una disfressa que fa servir perquè no es noti la còpia.
Pla, foteta, però mesquí i amargat, ens ha fet passar bou per bèstia grossa. I encara val a dir que gran part de la seva obra escrita en castellà va ser traduïda al català per altres persones, amb el seu vistiplau, però sense que ell la revisés, i això ha provocat que es notessin clares diferències estilístiques segons els llibres. El problema més gran de Josep Pla és que ha rebut un excés de panegírics i, per contra, els seus crítics han estat “convenientment” silenciats. Vacunem-nos contra la Planitis, abans no sigui massa tard.