Montoro

Aquest senyor és un perla. Més que ministre d'Economia sembla el gran bufó del Reino. Sarcàstic sense aturador, el ministre Montoro ha convertit el debat pressupostari espanyol en un vodevil per a adults al qual només han estat convidats els “nacionalistes radicals bascos”, i aplaudit des de la bancada de la dreta irreductible. Salvat el pressupost per la campana, amb l'empat preceptiu, el senyor Montoro ara només tindrà la feina de convidar a copes un diputat canari. Viure per veure.

És igual que la proposta pressupostaria sigui la menys social de les presentades en la història del PP i, fins i tot, per a 175 diputats no importa gaire que la presenti un partit al que la corrupció i gestió clientelista els surt per les orelles. Encara, la meitat de la cambra accepta resignada que “els comptes siguin la radiografia del fracàs d'un govern i de l'oligarquia espanyola”, com ha recordat el diputat Joan Tardà. “Són els millors possibles”, diu Montoro; i es queda tant tranquil.

Talment, la dreta mana –l'autèntica dreta– i compra voluntats per mantenir els seus interessos. A la resta només els queda aguantar les decisions dels de sempre, es diguin nacionalistes espanyols o nacionalistes bascos, dos col·lectius que mostren les urpes de la insolidaritat més palesa. “És l'oportunitat de continuar millorant la vida dels espanyols” diuen els populars. Millor haurien de dir “d'alguns espanyols”.

I amb una sornegueria insultant el senyor Montoro recorda que a alguns només el queda el recurs de ser cornuts i pagar el beure. Gràcies, senyor ministre, almenys no ens ha enviat a galeres.