Tribuna
Catarsi
Des de la desil·lusió profunda i el més elemental escepticisme, l'observador contempla aquest diluvi de corrupció que corroeix el sistema actual democràtic i la medul·la dels partits polítics en general, amb el dret de reserva amb Ciutadans i Podemos (aquests a costa de les llibertats, com demostren els seus deixebles veneçolans) que, tal vegada, incorreran en idèntics pecats, puix la distracció dels primers i l'odiós revengisme regressiu dels altres no pronostiquen millores en un sistema al qual solament li falta el populisme teatral i del menyspreu a l'estil Maduro dels amics del soviet. Pobre país, tan lluny de Déu i tan proper al Dimoni! Per què els espanyols ens capfiquem a autodestruir-nos cada seixanta anys? No n'hi va haver prou amb les guerres carlines del segle XIX? No n'hi va haver prou amb la carnisseria, les depuracions, els exilis de la Guerra Civil del 1936? Encara queden reserves d'odis per aixecar de nou els dimonis com fa Podemos, com la CUP, o el proper abús de Pedro Sánchez, que arrasaren el passat i la nostra convivència caïnita?
Sant Tomàs d'Aquino, gran sostenidor de la doctrina del bé comú, escriu: “L'home, per contra, únicament en comunitat té un coneixement natural del necessari per a la seva vida, de manera que, fent servir els seus principis naturals a través de la raó, arriba al coneixement de cadascuna de les coses necessàries per a la vida humana...” I, negant l'autosuficiència de la individualitat, afegeix: “Per tant, l'home necessita viure en societat, ajudar-se l'un a l'altre, de manera que cadascú investigui una cosa per mitjà de la raó...” (De Regno). Conseqüentment, la naturalesa humana exigeix viure en societat, en comunitat plural; això comporta la recerca d'una rectoria per a la majoria. I si la majoria resultant està corrompuda, com s'adverteix en comunitats autònomes del PP, en l'escàndol del 3% català, en els busos extrems a Andalusia (ERO, malversacions dels sindicats i patronal amb fons públics de formació...), l'indecent robatori de fons públics a la Comunitat de Madrid, etc? No serà l'hora d'exigir la catarsi col·lectiva, de castigar implacablement el greuge sagnant als ciutadans que paguen els seus impostos? No haurien de passar a l'ostracisme tots aquells polítics i dirigents contaminants o contaminats d'immoralitat en l'ús d'aquest bé comú que roben als ciutadans? Sota quin principi ètic es justificarà l'espoli fiscal que afecta greument –no els poderosos, ni les multinacionals– les classes mitjanes i els estrats més humils de la societat? Per què el rigor no s'aplica en igual condició als estrats més opulents o a eixes elits que han ensorrat el sistema democràtic amb enganys de gestió o els seus immorals privilegis a paradisos fiscals ad hoc? Si a Espanya s'ha instal·lat sistemàticament la corrupció s'haurà d'atribuir a les elits socials i econòmiques que assalten el pressupost de l'Estat (cas Castor, majestuós exemple del florentinisme capitalista), i a les elits polítiques que tancaren l'ètica amb set claus, i es van dedicar a la praxi desaforada de Maquiavel i la seva moral utilitarista. D'aquesta manera no es pot continuar!
Si el poder polític legítim sols pot exercir-se “a títol de representant o de gerent de la comunitat” (Laureano Robles i Ángel Chueca), per què la comunitat no exigeix la dimissió d'aquest malfadats governants, que delinqueixen per acció, per concomitància o per omissió? No és fàcil entendre com s'estableixen diferències de tractament, de condició i fiscals entre els ciutadans espanyols. Per què es castiga els que més aporten a Hisenda, i es premia (per 5 vots o denaris) els que s'insolidaritzen amb el bé comú dels espanyols? És que els bascos són més espanyols que els catalans? Salomó escrivia: “Millor és viure dos junts que un de sol. Perquè té l'avantatge de la mútua companyia” (Eclesiastès, IV, 9). Si en això es fonamenta la fraternitat humana, com es justificarà la insolidaritat evident en el repartiment del bé comú, o la irregular aplicació de justícia distributiva? Per raons de vigència del sistema corrupte? És el sistema en si mateix un bé necessari i superior tal com s'entén i es practica avui? Qui peca per omissió no pot mai ser governant. I els que atorguen privilegis a unes comunitats en perjudici d'altres no mereixen veure aprovats els seus pressuposts. O és que la política és un mercadeig? O això no és discriminació?