Fesomies

A la gran pintura d'El Greco titulada El entierro del conde Orgaz: magnífica obra d'art; hi apareixen tot d'aristòcrates estirats, famolencs i molt espirituals, que es miren, meravellats, un aristòcrata mort. Són uns rostres que sempre m'han fet l'efecte que expressen sentiments de teatre, interjeccions admiratives i esgarips buits. En el llibre Fesomies de Lluís Mateu, de Salt, hi apareixen tot de personatges frescos, no gens bufats i normalíssims, que simplement mostren un tarannà humà sense complicacions ni rerefons místics o misteriosos. Si gosés, diria que les Fesomies d'en Lluís són l'antítesi absoluta, el girat complet d'aquells tipus castellans tan tibats i amagrits, tan solemnes i tan remots. En Lluís Mateu és un espècimen humà difícil de classificar amb poques paraules. Ens coneixem des de fa més de cinquanta anys, i sempre m'ha semblat un home del Renaixement trasplantat al Pla de Girona. Si tinc un amic polifacètic, és ell: dibuixant, pintor, escultor, humorista de pseudònim, escenògraf, músic, actor teatral, il·lustrador de tota mena de publicacions… Ara, amb el llibre Fesomies, ens demostra amb fets que fa anys i anys que no para: s'hi publiquen retrats i caricatures (n'hi ha uns dos-cents seixanta) de personatges diversos, que ha anat dibuixant i pintant des de l'any 1958, i confessa que en té força més de tres-cents, a més d'haver-ne perdut i donat no sap quants. Els que surten al llibre formen part d'aquesta diversitat del paisatge humà que l'envolta, per sort, tan multiforme i abigarrat, diu. A part d'admirar-hi les seves tècniques (acrílic, retolador, tinta xinesa, carbonet, aquarel·la, llapis, etc.), hom hi va veient i recordant quantitat de personatges i amics, és com un reset de molts anys de coneixença i tracte, que només en publicacions com aquesta és possible de rememorar. En Lluís, fa molts anys, em va fer la portada d'un llibre de records del Seminari de Girona, després va realitzar les caricatures de gent que jo entrevistava al malaguanyat i efímer Empordà Federal de Figueres (1988-1989), i també cinquanta-dues aquarel·les il·lustrant sengles àpats memorables explicats a Presència (1998) en una sèrie que vam titular El gust és nostre. I la cosa continua, perquè a aquest home no hi ha manera humana de fer-lo cansar ni de fer-lo reposar. Que sigui encara per molts anys, és el sincer desig de tots els que el coneixem i l'estimem.