Sembla una cosa i n'és una altra

Els primers anys de la circulació de l'euro, hom en veure les petites xifres que es manejaven domèsticament, tenia la falsa sensació que tot era més barat. En veure els preus, mentalment era molt complicat fer els càlculs. La tan famosa com odiada quantitat consistent en una xifra de sis dígits i una coma –166,386– era totalment necessària per saber els imports de les operacions amb pessetes. Hauria d'haver alarmat saber que un sol i trist euro equivalia a l'odiada xifra que no va fer cap favor als acomodats i, per ignorància, causà sorpreses i problemes a la massa poc versada en canvis de moneda. El problema sorgí al cap d'uns mesos, en veure que el raconet bancari havia sofert una mossegada no prevista. No es veia cap despesa important en el compte, i en canvi s'havia constipat. Les monedes dels països europeus modestos havien estat castigades, quan en realitat els valedors de l'euro deien que l'economia de tots els països es rejoveniria. Han passat setze anys i l'economia ho prova en va. Les relacions comercials no han millorat i els mercats europeus s'han de guanyar a pols, com sempre.

La idea de la Unió Europea amb la finalitat d'unir esforços industrials, comercials, culturals i idiomàtics a mitjà termini, si bé hi ha hagut alguns pactes, no es pot dir que Europa treballi unida amb una sola finalitat: crear una potent agrupació amb preparació, mitjans i unitat de pensament, per poder fer sentir la veu europea en el nou establiment de poders mundials, que s'endevina amb protagonistes nous tals com la Xina i l'Índia a Àsia, el Brasil a Sud-amèrica i els clàssics Alemanya, Anglaterra i Rússia. Els Estats Units, que en el fons pensa liderar-ho, haurà de tenir cura en la selecció de presidents, perquè si l'actual dura gaire o en nomenen un altre de semblant, en aquest entramat mundial de poder econòmic –i bèl·lic– que s'endevina a mitjà termini, potser el posaran a la cuina o bé a la porta d'entrada amb una casaca amb galons. Potser ho faria prou bé.

Ací –no tenim cura!– assenyalarem amb el dit els que han cobrat comissions per favors irregulars sense escrúpols, i tal com s'estan posant les coses, fa la impressió que fer butxaca dels 3% era ja com la famosa “llei de l'embut”, que no resta escrita en cap protocol, però que va a missa. Amb un president espanyol com l'actual, no ho dubtin els lectors, ens estem preparant per anar a on? Ha! Vet ací una predicció que pot semblar difícil i que en realitat no ho és. On anirem, doncs? Jo crec, n'estic convençut millor dit, que nosaltres com a catalans seguirem fent espantás i citas al viento, i com a espanyols que ens volen, anirem junts a fer punyetes i a passar-ho bé amb fons oblidats d'origen incert. Des del cel de les oques ho contemplarem. He de dir que no em penedeixo de ser com soc. He alternat bé, molt bé i malament, i a l'inrevés, com gairebé tothom, és clar.