Això és imparable

M'arribo al passeig Lluís Companys per fer costat, amb moltes altres persones, a Carme Forcadell i Anna Simó. Banderes estelades i ambient de reivindicació. L'edat de la majoria dels que clamen contra el despropòsit que suposa citar judicialment unes persones per haver deixat parlar en un Parlament és elevada. ¿Suposa això que el procés s'acaba, com es complauen a repetir els detractors de les urnes, sota el pretext, això sí, del respecte a la llei?

No. Vol dir que la gran majoria de catalans –no tants com voldrien, per desgràcia– eren a la feina en aquells moments. Com succeirà, d'això no en tinc cap dubte, l'endemà de la proclamació de la independència del país.

Vaig ser a Berlín el dia de la unificació oficial d'Alemanya. Hi va haver una gran festa que es va allargar a la nit. Saben què vaig veure l'endemà, quan em vaig aixecar d'hora per fer unes fotos de la ciutat? Que els alemanys, tant els de l'est com els de l'oest, anaven a treballar disciplinadament, com si no hi hagués passat res. Llavors vaig tenir el convenciment que superarien tots els obstacles que sortissin en el seu trajecte.

Crec que als catalans ens anima el mateix esperit. Per això sempre ens n'hem sortit: en el passat i en el futur. Al passeig Lluís Companys hi va anar tothom que va poder. Per a moltes persones hauria resultat més còmode quedar-se a casa i queixar-se d'Espanya, però el cas és que es van treure la mandra de sobre i s'hi van desplaçar per recordar a Carme Forcadell i Anna Simó, com ho faran sempre que calgui, que tenen una bona part del poble de Catalunya al seu costat. Un poble que té gent com aquesta. I la volen parar fent-li por?

Aquest voluntarisme preocupa les elits que governen des de Madrid. N'hi ha prou amb llegir alguns comentaris: que si el procés –ells escriuen prusés, ignoro per què– es desinfla, que si som una minoria, que si perseguim el que pensa de manera diferent, que si som antidemòcrates... Tot, menys dir: “No podem permetre les urnes perquè sabem que guanyarà la independència.”