De reüll
Millor no tocar el guió
Ara Pedro Sánchez es queixa que la premsa en general i el tertulians, en particular, li fan la guitza. Que tots estan alineats en el camp contrari, en el de Susana Díaz. S'oblida que alguns són els mateixos que el 2014 van deixar de banda Eduardo Madina per fer-li costat a ell. En pocs dies, el madrileny va passar de ser un desconegut a erigir-se en secretari general del PSOE. I això Sánchez ho sabia quan va acceptar ser el candidat d'ordre, l'escollit per l'aparell del partit i de les elits espanyoles. De la mateixa manera, fins ara li ha anat prou bé ser el candidat proscrit per tots ells, mentre gaudia amb les relliscades de Díaz ja sigui amb la guerra d'avals, enviant Zapatero a Catalunya a dir que no la volen per dona i andalusa o aplaudint que la banca americana afirmi que ella garanteix la continuïtat del govern del PP. I tot plegat, amenitzat amb un discurs pla i buit en què només ofereix “il·lusió i les ganes” de liderar el partit. La campanya del madrileny ha anat rodada fins que se ha mostrat un programa que contradiu el seu darrer discurs i en què rebaixa l'oferta catalana i l'entesa amb l'esquerra i, sobretot, fins que se li ha ocorregut queixar-se dels periodistes quan, des del setembre passat, no s'havia sotmès a les seves preguntes. I divendres, la primera vegada que ho feia, apareixia envoltat de hooligans que ovacionaven les respostes. Si demà al debat a tres continua retocant el guió a marxes forçades, potser el 21-M plorarà de debò.