El PSOE que ja no tornarà

“Em mata la nostàlgia”, cantava l'acordionista Victorio Vergara, El tigre de la Candelaria, en una de les seves populars ranxeres folklòriques panamenyes. Si el PSOE està malaltó com diu Susana Díaz, probablement ho està de nostàlgia. La que aquest vetust transatlàntic polític ple de barons, interessos, interessats, egos i gerros xinesos té respecte a l'Estat espanyol del bipartidisme d'hegemonia socialista. Però vet aquí que aquella és una realitat fosa. Els socialistes s'estan pessigant a base d'unes primàries fratricides per intentar despertar del que creuen que només pot ser un terrible malson. Perquè per ells només això pot explicar que, després de reduir el totpoderós Aznar a un parèntesi de la història entre Felipe i Zapatero, sigui un lacònic Rajoy qui hagi arrabassat l'hegemonia per al PP. Diumenge els militants del PSOE farien bé de tenir present que la nostàlgia mata. Ni Susana Díaz, ni Pedro Sánchez recuperaran la flauta màgica d'Hamelín que posi la gran massa de ratolins descamisats en fila cap a les urnes amb paperetes del PSOE. I Patxi López és una anècdota en mans d'una sultana que juga a ser Underwood en un House of cards sense glamur i amb olor de peixet fregit. La fragmentació política com a alternativa a l'hegemonia del PP ha arribat per quedar-se. I si els militants del PSOE no sucumbeixen a la voràgine de retrets i punyalades, fins al punt d'alguna escissió, hauran de cercar un lideratge que els permeti construir alternatives cogestionades. Les úniques possibles. Això vol dir refer una proposta ideològica socialdemòcrata de perfil propi però que no es repel·li amb el món de Podem i un projecte d'Estat plurinacional, però també de fons democràtic que respecti el dret a decidir dels pobles, per poder dialogar amb la majoria social a Catalunya. Ara bé, ni una cosa ni l'altra va surar al debat. I tot apunta que el PSOE enfila cap a un viatge a un passat inabastable mentre el PP gaudeix del present i forja el futur.