Opinió

LA GALERIA

La vida en una píndola

L'home ha d'aprendre a patir, a recuperar la humilitat

És ben cert que l'esperança de vida s'ha allargat enormement en les darreres dècades. Només cal fixar-se en les edats que acostumen a aparèixer en les esqueles. La majoria de gent viu força més enllà dels vuitanta o noranta anys. Ara bé, la qualitat de vida està prou equilibrada amb la quantitat de temps? Aquest diumenge, un diari publicava la quantitat i tipus de fàrmacs que fa servir la gent actualment. Els antidepressius i sedants encapçalen el rànquing, segons el reportatge. També s'ha dit que la depressió és la primera causa de baixa laboral en el món occidental. Per aquests casos, la paraula pandèmia encara és un tabú. Als dirigents polítics i econòmics els interessa més la quantitat que la qualitat i parlar de pandèmia podria posar en qüestió la felicitat dels consumidors. En lloc d'estudiar el problema, els laboratoris farmacèutics imposen i propaguen píndoles per viure adormits més que no pas per agafar el son, per l'excés d'activitat de la mainada, per trempar i deixar la humanitat sense ànima. Ells amb l'avinentesa de polítics, distribuïdors d'armes o d'energies (ves a saber si no són els mateixos) determinen els límits de la humanitat. No es pot anar contra la natura i la vida no pot transcórrer contra el temps sinó amb el temps. És evident que el desig sexual no és el mateix als vint anys que als cinquanta, que hi ha circumstàncies que causen dolor i tristesa i que la felicitat és més una intuïció que no pas una prescripció. No és estrany, doncs, que la depressió vagi guanyant terreny en la cursa de l'home contra l'home per assolir un món sense molèsties. La natura és sàvia i tendeix més aviat cap a l'equilibri que no pas cap a la suposada victòria del tenir sobre el ser tal com passa ara. No té res d'anormal que atorgar-se una superioritat que no ens pertoca ens faci mal. L'home ha de tornar a aprendre a patir, a recuperar la humilitat davant el que el sobrepassa, a admetre el pas del temps com un company en les penes i les alegries. No sé fins a quin punt hem arribat a aquest camí cap a l'autodestrucció, però pinten bastos. No existeix ara per ara cap píndola de la veritat que no sigui la pròpia recerca de cadascú. Mentrestant, la depressió ens avisa que potser estem més malalts del que ens pensem. Cada vegada creem més normes, lleis i protocols que ens van allunyant de la legítima recerca de la felicitat, d'aquella pau que ens envaeix quan de sobte ens desapareix un mal de queixal. Això no vol dir, ni de bon tros, que s'hagi d'estar en contra de qualsevol forma de progrés, sinó que cal establir prioritats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.