D'un temps, d'un país

A vegades ens veiem empesos a fer les paus amb el temps, a intentar atrapar en una ocasió del present algun moment que vam deixar escapar en el passat. Alguna cosa semblant a això es va activar dins meu quan vaig tenir notícia que Raimon faria dotze concerts de comiat de la seva carrera. Havia de fer el que no havia fet encara: anar a un concert seu. Les raons per les quals no havia anat mai a un concert de Raimon no sé fins a quin punt venen al cas. Sí que m'agrada intentar no haver de fer les coses simplement perquè toquen. Sempre miro de fer-les perquè emocionalment em venen de gust. I aquesta vegada tenia un sentiment claríssim de voler viure un concert del cantant de Xàtiva. I potser si hi havia una oportunitat per triar no n'hi hauria cap millor que aquesta: un concert antològic de la seva carrera i a l'escenari immillorable que és el Palau de la Música Catalana. Si és veritat que cada cosa té el seu moment, és probable que aquest fos el meu moment amb Raimon.

El concert va ser magnífic. Des de divendres ja tinc amb ell el vincle sentimental que sentia que necessitava tenir-hi. La veritat és que sempre havia sentit que amb Raimon hi tenia una certa distància emocional. Culpa meva i voluntat seva. Ell, voluntàriament, no ha estat mai un cantautor que vagi directament als sentiments. Sempre ha aplicat un filtre intel·lectual al seu treball. I aquesta ha estat precisament una de les qualitats que l'han distingit. Més enllà de la seva veu potent i també subtil quan convé. Més enllà de l'aparent simplicitat musical de les seves composicions. Raimon és un món en ell mateix. I és un temps.

Raimon ens trasllada a la poesia de fa molts segles quan canta Ausiàs. March, Roís de Corella, Anselm Turmeda o Joan Timoneda. També passeja per València (sol?) amb March i Fuster, Roig i Estellés, Alfaro i Ventura. També canta Espriu i canta a Miró. I versiona Víctor Jara amb Et recorde Amanda. També hi ha el Raimon que despulla els horrors de la dictadura franquista i la combat amb cants de dignitat. I potser el Raimon que em captiva més és el de les dedicades cançons d'amor o el de He mirat aquesta terra d'Espriu. Van ser moments d'emoció sense filtres i de fer les paus amb el temps pendent.

Però Raimon sempre et deixa coses per pensar. I penso que el seu món, el món que ens canta, és intemporal perquè està fet d'autors clàssics i de paraules intemporals. Però també penso que aquest no és el temps d'avui. No veig un March avui, ni un Miró, ni un Espriu. Veig un país que té més referents insignes en el passat que en el present. I que si en volem tenir en el futur hem de culminar el procés que tenim engegat. Per poder ser, com diu Raimon, d'un temps i d'un país.