Presumpció de plusvàlua

“Que quedi clar, la qüestió de fons és que no creiem que sigui just que, per exemple, qui hereta un pis que el seu pare va comprar fa molts anys hagi de pagar la plusvàlua municipal malgrat la inexistència real de benefici, malgrat que els preus de fa lustres no es puguin comparar amb els d'ara, malgrat que pel camí s'hagi produït una enorme crisi, malgrat que l'hereu, per fer front als impostos, hagi de malvendre el pis. I no diem d'aquell que va comprar un piset a preus astronòmics el 2006 i ara, venent-lo per molt menys, l'Ajuntament ve a demanar-li diners per la plusvàlua!; però quina plusvàlua?” El tema no és menor, entre juristes podríem parlar de molts matisos, i de fet recentment s'hi han hagut de pronunciar els tribunals, però he comprovat que hi ha a Catalunya qui ha decidit emprar el dret per fer justícia: l'APDEF, com suposo que altres associacions per a la defensa dels consumidors, sap que no sempre els dos termes van lligats, ni que tinguin la mateixa arrel terminològica, però em consta que els volen apropar.

I ves per on, una certa sensibilitat envers el que està passant en el mercat immobiliari ha posat el Tribunal Constitucional del cantó de la gent més humil en un cas que poc té a veure amb guerres patriòtiques u operacions polítiques i molt amb el que passa al carrer. Des d'un jutjat andalús es va plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat en relació amb la norma que regula l'impost municipal de plusvàlua que grava els terrenys urbans, perquè un subjecte concret es va trobar amb la paradoxa d'haver de pagar per raó del tal impost quan la plusvàlua no havia existit, perquè va vendre la finca, com ha passat a tant gent, per molt menys del que li va costar comprar-la.

La sentència del TC de maig d'aquest any enfronta la contradicció entre una norma imperativa que afirma el que anys enrere semblava normal (que el valor dels terrenys mai minvava) i la realitat postbombolla immobiliària. “És que mai vàrem imaginar que el valor cadastral d'un terreny quedaria per sobre del de mercat!” Així és, això és el que han argumentat els municipis, perquè la presumpció que recull la llei és que els immobles, refugi segur dels estalviadors, experimentaven any rere any un creixement moderat i estable en els preus, i que no podia ser que no existís un benefici en la diferència de preu de compra i de venda. Però l'avarícia col·lectiva d'un temps recent, després de provocar el vertigen de l'escalada exponencial dels valors (on sens dubte molts van pagar una plusvàlua per sota del que hauria tocat) ha deixat caure als avencs de la depreciació quantitats ingents d'immobles que a sobre depenien d'hipoteques gegantines, amb valors molt per sobre del que ara es pot obtenir per ells en el mercat. Això genera situacions tan absurdes com el fet que, després d'aconseguida la dació en pagament (deslliurant-se l'hipotecat de la persecució ad aeternitatem després d'executada la casa), aparegués l'Ajuntament amb la seva petició de cobrar uns diners per uns beneficis que no s'havien produït.

És evident que el TC ha copsat el drama que s'amaga rere aquestes plusvàlues municipals i hi ha volgut aportar el seu granet de sorra robinhoodià, com ja va fer el Tribunal Suprem amb l'ajust inestimable del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en el tema de les clàusules abusives en els productes bancaris; en aquest cas demana al legislador que refaci la norma, que canviï la presumpció inamovible (iuris et de iure), raonable anys enrere, per una altra que admeti presumpció en contra (iuris tantum), de manera que es pugui evitar el pagament de cap quantitat en cas de la inexistència de pèrdua en el valor de venda.

Però i els que ja han pagat? I qui ha pagat molt i el benefici no ha estat tal? I el que hereta quelcom que s'ha de valorar ponderadament per raó del temps de compra per part del causant? No caldria en aquests casos aplicar la sentència del TC com a factor de moderació de les quantitats a pagar? Doncs bé, a totes aquestes arestes del sistema, a aquests casos que estan en la frontera, la justícia també hi ha d'arribar, i a mirar-se les possibilitats també d'aquestes zones intermèdies es dediquen associacions com l'APDEF. La batalla de cada persona concreta entesa com la lluita per humanitzar l'abstracció normativa. La presumpció de plusvàlua com un instrument més per convèncer la gent de la legitimitat del dret.