No poden

No poden; que no ho veieu que no poden? El govern d’un estat monolític, aquell que identifica estat amb nació, dit en altres mots, centralista, mai no pot consentir a veure que un tros d’aquella nació estat, se separi i arrenqui a viure políticament independent.

Si els naturals i habitants d’aquella part que voldria independitzar-se, atesa la història, les arrels, els distintius com ara el dret i la llengua propis, creuen fermament que l’Estat dins el qual es troben està compost de nacions, podran de manera conseqüent proposar de separar-se del tronc fins ara comú, perquè componen una nació molt personalitzada que de fa molt de temps, segles, no rep el tractament que mereixia. Al mateix temps constaten que els successius governs actuen també de manera opressiva i restrictiva, no deixen marge per a la maniobra a la seva nació, i la van ofegant econòmicament. Per tant, sempre que en tindran ocasió, proposaran de parlar i discutir com arribar pacíficament a la separació.

Suposant que els opinants així sumen una majoria prou qualificada, molt millor si podia ser escandalosament quantitativa, poden esperar que un dia o altre el govern central accedirà a iniciar converses, de moment només converses, per suavitzar tensions, estudiar propostes parcials i, progressivament, avançar. Tot això suposant que el govern central admeti que és possible la independència d’una part del territori que fins ara ha considerat, i constitucionalitzat, unitari.

En el cas espanyol, ens trobem amb obstacles realment imposants per la seva alçària i el seu gruix, un bloc monolític del tot impenetrable. Per començar, la Constitució Espanyola proclama la indissoluble unitat de la nació espanyola: en cap article parla de suma de nacions, només estableix que l’Estat espanyol s’organitza en comunitats autònomes, que les comunitats mai no podran mancomunar-se, i que aquestes autonomies correspondran a regions i nacionalitats, paraula aquesta darrera que no vol dir res i únicament evita parlar de nacions.

Cal recordar, i això potser per a molts joves serà sorpresa, que la redacció de la Constitució Espanyola es cuinava en una sala, i en una altra estança d’un edifici llunyà, uns comandaments militars d’alta graduació donaven el vistiplau, o no, als articles que els ponents sospitaven que desvetllarien recels entre els més unitaris. Un motorista, emissari de la sala de redacció, es desplaçava a la dels generals i els sotmetia a anàlisi alguns articles. La nostra modesta cultura sobre història de les Constitucions no ens posa en la pantalla de la memòria cap altra Constitució seriosa que hagi estat redactada sota la censura prèvia de l’estament militar. Potser per això l’espanyola té un article que diu taxativament que l’exèrcit garantirà la unitat indissoluble de la nació. Com hauria de fer-ho? No pas amb bones paraules, que no sol ser l’eina dels exèrcits; el tentinejar de sabres és melodia sovintejada en la bella, assolellada Pell de Brau.

El 12 d’octubre de 2016 la televisió més representativa del poder central, TV1, va emetre tot el dia els seus programes, exhibint una bandera espanyola a l’angle superior dret de la pantalla, mentre a l’esquerre apareixia la inscripció 12 oct Fiesta Nacional. O sigui, que recordava a tothom que era festa, obligada, en el cas de Catalunya sentida per bona part de la ciutadania com imposada, perquè, d’altra banda, ni Sant Jordi, ni la Verge de Montserrat no poden ser festius a Catalunya. Molt abans de les manifestacions de desafecció darrerament sovintejades, ja en temps de la monarquia anterior a la República, la tal Fiesta Nacional (curiosament una denominació coincident amb les corridas tauromàquiques) era mal vista aquí, on també existeix contradicció entre l’article que obliga a hissar la bandera espanyola en tots els edificis oficials, al costat de la catalana, mentre que Policía Nacional i casernes militars no exhibeixen la catalana, a pesar de ser edificis oficials situats dins el territori de la “nacionalitat”.

En el Preàmbul de la Constitució l’Estat garanteix que “protegirà tots els espanyols i pobles d’Espanya, llurs cultures i tradicions, llengües i institucions”. Faria riure, els sainets també, però són amargs. No poden cedir una passa, portes tancades; estan horroritzats que el procés avanci. Els governs de la Puerta del Sol no poden dialogar, ni en saben, ni volen.