Explotació i/o exploració?

En el tema de la responsabilitat social de l’empresa (RSE) s’ha parlat molt sobre el que les empreses fan, sobre el com ho fan i sobre el que haurien de fer. I s’ha negligit un punt essencial: com aprenen a fer-ho. En les aproximacions a l’RSE hem utilitzat molt els verbs voler fer i poder fer, i molt poc el verb aprendre.

James G. March planteja el que ell anomena el dilema de l’aprenentatge en les organitzacions. I situa aquest dilema en el binomi explotar/explorar. Val a dir que aquest binomi no és una pura filigrana mental, sinó que expressa una dimensió estructural dels processos d’aprenentatge. En les seves paraules, “un requisit fonamental per a l’adaptació intel·ligent és mantenir l’equilibri entre l’explotació de tot allò que ja es coneix amb l’exploració del que es pot arribar a conèixer”. Pot ser que aquest equilibri sigui també un requisit per al desenvolupament de l’RSE?

Podríem dir que l’RSE ha viscut els darrers anys un període en el qual ha predominat l’exploració. Exploracions de molts registres: de procediments, de discurs, de pràctiques, de metodologies... era com voler viure amb normalitat en una casa en construcció mentre s’anava construint, i mai no sabies si a l’habitació hi trobaries un fill o un paleta, si podries seure al sofà o hauries d’aixoplugar-te sota una bastida.

Ara la casa comença a estar presentable. Després de tants d’esforços i d’estar sotmesos a tantes pressions, hom pot tenir el sentiment legítim que ara toca habitar-la i decorar-la al gust dels seus habitants. Ara toca explotació, toca desenvolupar l’agenda de l’RSE, toca aprofundir en la seva gestió, desenvolupar-la i afinar-la. Aviat és dit!

Utilitzant el llenguatge de March, podria ser que es consolidés un estat d’opinió segons el qual a l’RSE se li ha acabat el temps de l’exploració, i que ara li correspon instal·lar-se en un llarg període d’explotació. Acceptem-ho. Cal fer-ho. Les millors teories i propostes s’han de poder traslladar a la pràctica.

Però, nogensmenys, una renúncia precipitada de l’exploració podria afectar un dels components cabdals de l’RSE: l’esforç i el repte constants de pensar i comprendre de manera diferent què és una empresa, què ha de fer, quina és la seva contribució a una societat i entorn molt dinàmics, i com s’hi relaciona. Perquè l’RSE no tan sols té vocació d’aterrar en unes determinades pràctiques empresarials, sinó que és també l’aposta per una certa idea d’empresa. I podria esdevenir-se perfectament que, en la renúncia a l’exploració, hom renunciés també a confrontar diversos models d’empresa. Més encara: podria molt bé ser que es tanqués el cercle d’una manera imprevista, i el discurs i les pràctiques de l’RSE fossin reabsorbits per una comprensió totalment convencional de l’empresa on, simplement, aquesta comprensió s’hauria fet més complexa, hauria incorporat més variables i indicadors, i hauria pres en consideració més demandes, però no hauria canviat substancialment. Avui l’autèntic risc no és que l’RSE retrocedeixi, sinó que esdevingui una RSE lampedusiana: fer veure que canvia tot perquè tot continuï igual.

No es tracta de contraposar les dues actituds, la d’explotació i la d’exploració. Les dues són necessàries; les dues poden contribuir al desenvolupament organitzatiu. Però considerem que la que sempre ha d’estar més activada és l’exploració, perquè aporta una perspectiva més ampla, més complexa i més a llarg termini de l’activitat empresarial. En moltes organitzacions, explorar és menys obvi que explotar i, per descomptat, menys arriscat. Tornem a March: “Per tal de compensar el biaix d’adaptació en detriment de l’exploració, generalment és necessari estimular l’altruisme (el sacrifici d’un avantatge local per un de global) i l’autocontrol (el sacrifici d’un avantatge immediat per un a més llarg termini).” I és aquí on rau el repte de l’RSE en els propers anys: en el fet que haver de posar el focus –necessàriament– en el desenvolupament de l’agenda, en la gestió, en la transversalitat i en la integració no ens faci perdre de vista la perspectiva i la direccionalitat.

Ens sembla que això val també per a l’RSE, i per al debat sobre el seu possible retrocés, i àdhuc sobre el seu possible fracàs. Per això no ens sembla forassenyat que les organitzacions que han fet seva d’alguna manera l’RSE es preguntin en algun moment si la seva aproximació a l’RSE és en clau d’exploració i/o d’explotació. És més: que es facin aquesta pregunta ens sembla necessari i imprescindible.