Data i pregunta

Si una cosa ha quedat clara aquests darrers dies (de fet, n’han quedat moltes, de coses clares, aquests darrers dies) és que a Catalunya hi haurà un referèndum. Si no fos així, si a Madrid es pensessin que no hi haurà urnes al carrer (com s’ho van pensar el 9-N), no estarien parlant tot el dia de com l’impediran. Estan amenaçant directament empreses i particulars perquè no participin en el referèndum, ergo donen per fet que el farem. I un dia rere l’altre (i ahir no en va pas ser l’excepció) surt un ministre a dir i a repetir allò que des de Catalunya s’està fent “un cop d’estat”, que s’actua “com a les dictadures” o, com ahir, que la proposta de Puigdemont d’asseure’s a dialogar sobre el referèndum és “un atemptat”. I es queden tan tranquils. Ja està, doncs. A mi em fa l’efecte que Rajoy i Puigdemont, o Puigdemont i Rajoy, ja s’ho han dit tot, fins i tot per carta, i que el que ara hauríem de fer és posar-nos taps a les orelles (perquè ara sí que ens diran de tot) i anar passant, que deia el president mateix. I potser sí que posats a fer, com a mostra d’allò que seguim avançant; potser sí, deia, ha arribat l’hora de la data i la pregunta. A les dues de la tarda del 13 de desembre del 2013, el president Artur Mas, flanquejat per dirigents de CDC, UDC (caram!), ERC, la CUP i ICV (un altre caram!), va anunciar la data i la pregunta de la consulta (que no era ni clara ni binària) que es faria un any més tard, el 9 de novembre del 2014. Un any després. Si realment som al cap del carrer (que hi som), potser sí que ha arribat l’hora de fer cas de la CUP, que fa dies que hi insisteix, i sembla que avui de les entitats sobiranistes, i anunciar la data i la pregunta del referèndum. Si Puigdemont i Rajoy, o Rajoy i Puigdemont, ja s’ho han dit tot, fins i tot per carta, repeteixo, què esperem? És l’hora de la data i la pregunta. No de dues preguntes, com el 9-N. Una. Clara i binària, com han promès. Perquè a hores d’ara, vista la resposta de l’Estat, del que ens hem de preocupar, em sembla, ja no és pas del que diguin a Madrid. Del que ens hem de preocupar és que ens surti bé. Posin-se, doncs, taps a les orelles.