Ja la tenim aquí!

Als comerços, als mercats, al gimnàs, a l’estanc, a les sortides de missa primera, als bars i cafès freqüentats pels jubilats, a gairebé pertot, fa dies que se senten, de manera unànime, quatre paraules que tenen molta més transcendència que la que tothom els adjudica. Són: “Ja la tenim aquí!” Els senyals són indiscutibles i fins i tot els que fan el desentès, passejant l’individualisme per carrers i places, els tossuts de naixement, els quals neguen sempre l’evidència, i els que se sumen a l’opinió generalitzada, no poden sinó afirmar el que és evident. Per bé o per mal, tant si agrada com si no agrada, i més que clar és evident, que el que gairebé tothom esperava s’ha produït.

Els que no són capaços d’encarar-se amb la veritat per ells mateixos aventuren especulacions desproveïdes de rigor, cercant una veritat en la qual no creuen ni ells. Així se sent, amb un to que és més pregunta que afirmació: “És la tan desitjada, volguda, esperada independència de la nostra cansada i desil·lusionada terra catalana, prostituïda políticament, que, esgotada de reclamar al vent la nostra llibertat, ara frustra una vegada més les seves il·lusions, cansant i esgotant la seva paciència patriòtica?” Fer-ho ara seria una barrabassada! Em refereixo a una nova dictadura. Mai de la vida! Molts són els països europeus que en una època o altra de la història han sofert una dictadura militar o paramilitar. Només de parlar-ne m’agafa un fred a la pell, amb esgarrifances i tremolor. No, no és possible que torni una cosa semblant: ningú s’ho mereix i els catalans potser menys que ningú. Fa anys que en suportem una de disfressada de dida que dona el pit, quan en realitat el que ens dona no es troba a la part davantera de les persones. No és el cas, però hom no pot evitar pensar-ho sentint les sovintejades rajoyades que ens dediquen els enemics de l’oest. Doncs tampoc és això!

“I doncs –pregunto jo estranyat, una vegada esgotades les possibles varietats de mal voler als catalans–, què és el que tenim, se suposa, sobre les nostres espatlles?” La pregunta fa uns dies que ha preocupat polítics purs, polítics despolititzats les úniques vinculacions dels quals amb els actuals són les que fan referència a les comissions per obres i serveis de tota mena, acusacions i responsabilitats de les quals s’hauran d’higienitzar –els que en tinguin, és clar– els que van fer festa major. Doncs res de res de tot això. Tranquils, pecadors, tranquils! El que ens ha caigut a sobre, no pas a una selecció de bon vivants sinó a tots els catalans, és una calor estiuenca insuportable, anticipada ben bé fora de calendari tres setmanes i mitja. És de suposar que la naturalesa no s’ha venut a ningú i el que passa és que l’encarregat dels canvis d’estació, molt vell ell, s’adorm sovint al damunt del calendari. Com ací.