Mobilització

Com que enguany es celebra el centenari de la Revolució d’Octubre, no és sobrer recordar una de les reflexions de Victor-Serge, militant comunista que va lluitar al costat bolxevic i escriptor crític amb l’estalinisme. En la seva crònica L’any I de la Revolució Russa, Victor-Serge afirmava que la pretesa imparcialitat dels historiadors és un mite. Ell escrivia exposant el punt de vista dels “revolucionaris proletaris”: en el context de la seva època i la seva classe social. Així, sense falsificar cap dada, deia que l’exhaustivitat amb els fets a la llarga afavoriria les classes treballadores, els protagonistes de la revolució, ja que ells serien els principals beneficiaris de la “desmitificació” i la destrucció de les “llegendes” dels que fins al moment havien estat els “vencedors de la història”. La causa de la revolució, afegia, no havia de témer res de la veritat. No cal dir com de tristament l’estalinisme va ensorrar aquesta noble aspiració.

Ara bé, la idea de Victor-Serge està emparentada amb el concepte de “veritat efectual” de Maquiavel. El gran republicà florentí sostenia que la veritat, en política, s’havia de trobar més en els fets que en els discursos. La “veritat efectual” radica en les coses mateixes i no en les paraules, les aparences o els somnis. Es mesura per les conseqüències, els efectes, i no pas per la retòrica de les intencions, les grans teories o senzillament els prejudicis. Per veritat efectual s’entén la realitat contra la imaginació. En política no es poden confondre l’una amb l’altra. Maquiavel, almenys, aconsellava al Príncep que no caigués en aquesta fatal confusió.

En el procés independentista, s’han generat una sèrie de metàfores i relats per tal de situar l’opinió pública en el conflicte català. Onades democràtiques, viatges a Ítaca, xocs de trens i dimensions desconegudes. I en les seves derives més processistes, la retòrica no ha fet més que anar en augment. Això ha estat així per tal de crear un frame, un marc conceptual en funció del qual es podia interpretar la realitat. En termes de Maquiavel, seria més una qüestió de la “imaginació sobre la cosa” que de la “veritat efectual de la cosa”. Però cal dir de seguida que la política té un alt component, òbviament, de batalla de les idees i de batalla per les paraules. Això ha estat útil: ha permès emmarcar els debats i ampliar la base social favorable a la independència o, com a mínim, a l’autodeterminació.

En el moment actual, tanmateix, el recurs a les grans formulacions retòriques o, fins i tot, èpiques està absolutament desfasat. El to ha de passar de l’apoteosi nacional a l’eficàcia serena. La data, la pregunta i el referèndum el setembre són elements ben concrets. Aquest setembre es mesurarà la capacitat de fer efectiva una proposta política per part de l’independentisme i del moviment democràtic favorable al dret inalienable dels pobles a la seva autodeterminació. És la prova de la realitat. Aquí totes les posicions es confrontaran amb els fets. És a dir, ara per fi es podrà posar de manifest el valor de la consigna “referèndum o referèndum”.

Per tot això, val més no abdicar de la nostra responsabilitat ciutadana: no es pot deixar el conflicte català solament en mans dels representants polítics. Si de debò és possible una “revolució catalana”, la mobilització haurà de ser creixent, persistent i tossuda. Mobilització essencial per tal de fer possible la ruptura amb el règim del 78. I mobilització essencial per tal de convertir la reclamació del dret a decidir en quelcom més que un mer canvi de banderes. Realitzar una revolució política implica anar més enllà del present. Sense estridències ni errors, caldrà empènyer i mobilitzar-se a favor del referèndum i la democràcia.