“Ni vull, ni puc”

En Jaume Clotet, guanyador del XX Premi Nèstor Luján, ressaltà d’en Jaspert de Barberà, personatge de la seva novel·la El càtar proscrit, tres valors: el coratge, la lleialtat a les idees i la convicció. Certament aquests valors són imprescindibles per a l’encarament de Catalunya amb Espanya; i exercir-los amb fermesa, imprescindible. Però el punt feble de l’independentisme rau en l’escàs 50% d’independentistes –figues d’un altre paner és l’actitud de l’impertinent partidisme, que serà jutjat a les urnes i, en el futur, per la història–. Vet aquí el problema: la por. No és la por a restar a l’espai sideral, ni a perdre les pensions, ni a l’empitjorament de l’economia o al 155... És la por a una gran i intractable potència com ha estat i és Espanya; és por a una teòrica venjança si es perd el referèndum. Tan sols que l’1% dels independentistes es faci enrere, es perd el referèndum. És el que pot fer la por. Vejam. Si es guanya el referèndum, les pensions resten garantides, l’economia millora, les relacions amb Espanya també... I doncs? La teòrica venjança? No és Espanya qui decidirà com actuar en qualsevol cas. És Europa i la comunitat internacional qui marcarà el camí, i les amonestacions sovintegen, car Europa se sent amoïnada per les actituds dubtosament democràtiques de l’Estat espanyol envers el procés català. Tanmateix, Europa, que vol cobrar el deute espanyol, sap que si la relació Catalunya-Espanya no rutlla pot ser que no el cobri mai. Així, doncs, Europa és el garant de les bones maneres per resoldre el contenciós entre ambdós subjectes sigui quina sigui la seva futura relació (estat lliure associat, confederació); Europa és el paraigua de la por.

Els holandesos patiren força por davant les tropes espanyoles quan Felip II de Castella intentà mantenir sencer l’imperi espanyol. El duc d’Alba fou enviat per sotmetre la rebel·lia d’aquest poble en negar-se als abusos fiscals i religiosos del regne d’Espanya. A Holanda encara utilitzen una dita per fer anar els nens a dormir quan fan el ronso: Slaap, kindje, anders komt de hertog van Alva. És a dir, “a dormir, petit, o vindrà el duc d’Alba”. En Guillem d’Orange inicià la guerra contra el regne d’Espanya. L’acta d’abjuració dels Països Baixos o Palakkaat van Verlatinghe de 1581 fou la declaració d’independència d’Holanda: Espanya perdia la primera colònia. A quatre segles d’aquella fita, el desgovern i l’agressivitat de la política espanyola no són pas gaire diferents.

Considerant que l’estatus natural de l’home és la llibertat i no la repressió, entenc que la “legalitat vigent” d’un estat democràtic actual i avançat és la més adaptada a la voluntat popular expressada; com un vestit a mida. A quina legalitat vigent fa referència el senyor Rajoy amb la cançonera lletania del “ni puc, ni vull”? Doncs a les lleis actuals. Sabut, però, que una majoria de catalans volen un referèndum, si la Constitució no permet fer-lo –que sí que ho permet–, la llei s’haurà d’adaptar a la voluntat de la gent, ja que és aquesta qui l’ha d’escriure. ¿Un país lliure, democràtic i avançat podria demanar a un poble, com és el català, que renunciï al referèndum perquè no es volen aplicar o adaptar les lleis a la seva demanda? Respecte del “no vull”, em sabrà disculpar, senyor Rajoy, però no pot arrogar-se la potestat de governar a cop de caprici personal. Les lleis són la base de la democràcia, la garantia de les llibertats, del respecte. Però la manera d’esmentar-les també ha de ser respectuosa, i els negacionistes del procés, amb el PP al capdavant, empren un to impositiu, gens democràtic i, fins i tot, amenaçador. Tots els països, sigui quin sigui el tipus de govern i règim, tenen la seva pròpia legalitat vigent. I no cal posar noms al tipus de legalitats vigents que corren pel món... Aquí el Robespierre jurista ens recordaria que les lleis que no respecten els drets humans no són lleis justes.

P.S. Em pregunto si seria legal el referèndum per la independència subvencionat amb aportacions populars.

un Altre dels meus dubtes és si Espanya restaria fora de la UE si Catalunya assolís la independència. Hauria de negociar el seu (re)ingrés considerant que deixaria d’ésser l’entitat política, econòmica i geogràfica que hi ingressà l’any 1985?