Grans menuts

Ha sortit un llibre sobre l’alta cuina dels menuts. L’autor, Miquel Brossa, gastrònom agut, intrèpid i eloqüent, li ha posat un títol inquietant: Canaille. Mot manllevat del sentit figurat que li dona Bernat Pivot. Aquest periodista l’aplica al conjunt de plats no ben acceptats per consumidors cohibits per respectables prejudicis culturals. En català entenem per menuts les entranyes d’animals morts, considerades d’un manera àmplia que inclou sang, extremitats i apèndixs. Alguns menuts corrents: tripes, ronyons, pulmó, pedrer, cor, fetge, cervell, llengua, orelles, morro, cua, peus. Eren menges que no entraven en el catàleg de comestibles afavorits per la cuina elegant. Només eren gustats en algunes taules modestes de cases i fondes. L’obra de Brossa absol els menuts del seu pecat original canalla. És un gros tractat de la dignificació gastronòmica d’un repertori bromatològic primari, elemental, injustament menystingut: el dels humils menuts. Primeres forquilles catalanes en l’art dels fogons donen fe en aquest llibre de la grandesa dels menuts. La literatura minimalista del gust ha anat descobrint secrets del sibaritisme a les cuines sàvies de camperols i menestrals. En aquests cercles selectes i sense pretensions, els més menuts de la família ens delíem per les sanguetes, sang fregida amb ceba i sal. Al Pallars és molt preuat menjar “carn de bèstia viva”. Són cues tallades a les ovelles que encara tresquen pels prats. Han estat escuades per facilitar-ne l’aparellament.