Les veritats universals

Ja em perdonaran si començo amb un tòpic, però si no, no sé com fer-ho. El tòpic és aquest: la ciència és universal. En general –escric en general perquè els especialistes en física potser m’estirarien les orelles– els resultats d’un experiment científic són els mateixos, tant si es fa en un laboratori de Barcelona com en un altre d’Atlanta. I, a més, s’utilitza un llenguatge comú. No; l’anglès, no. El matemàtic.

Si els resultats són diferents és que alguna cosa s’ha fet malament. La ciència avança, a més, així: amb experiments i observacions que desmenteixen o modifiquen les lleis que regien fins a aquell moment. En la ciència no hi ha dogmes. És el contrari del que passa amb els que interpreten la Constitució aquests últims anys. Com si la Constitució, ella mateixa, fos una mena de llei de gravitació. I a alguns ja els agradaria.

La ciència és universal, doncs. Per això, em fa gràcia quan des de les elits de Madrid i els seus altaveus mediàtics que –aquests sí– transmeten un missatge únic i gens plural, se’ns amenaça que la Catalunya independent quedarà aïllada en tots els àmbits.

Aïllada de qui, perdoni? Volen dir que si Catalunya s’independitza els principals centres científics del món que col·laboren amb les institucions biomèdiques de Catalunya, que es compten entre les primeres del món, ja no voldran saber-ne res? Aquella investigació que es feia en col·laboració amb un centre de Barcelona quedarà anul·lada? I que quedi clar que, en aquesta qüestió, quan parlo de la resta del món també m’estic referint a Espanya. I que poso l’exemple de la ciència, però podria posar-ne d’altres.

El fantasma de l’aïllament és això: un fantasma. Un intent de fer-nos por amb un ectoplasma que, qui l’agita, és el primer de saber que mai es materialitzarà. Si volguessin que Catalunya no canviés la relació que té amb Espanya –perquè d’això es tracta– ja haurien fet alguna oferta. Si la qüestió s’abordés amb esperit científic i no dogmàtic, el pacte ja estaria presentat, debatut, acordat i firmat.