L’últim dia de la fira

Abans-d’ahir, dilluns de Pasqua Granada o de Pentecosta, va ser festa a Mataró, com tota la vida, i també als pobles més immediats: Vilassar de Mar i de Dalt, Cabrera de Mar, Argentona, Òrrius, Dosrius... Que la festa que ha caigut del calendari a molts llocs de Catalunya segueixi pintada de vermell en aquests pobles adjacents a la capital del Maresme indica la importància que havia tingut la Fira de Mataró. A Mataró, Pasqua Granada ha estat sempre “la Fira”, per sobre de qualsevol altra denominació. Ara ha quedat reduïda a una fira d’atraccions, però antigament havia estat el certamen d’una setmana de durada a través del qual Mataró presentava les seves potències en tots els camps: la pagesia, la indústria, la manufactura, el comerç... El dilluns, la comarca ens visitava. Hi venia gent des del Masnou fins a Malgrat. Mataró era aquell dia “capital” del territori que Pau Vila li havia assignat segons el criteri que les comarques es conformen al voltant de la ciutat que fa de centre comercial comú. La fira de Mataró va anar amb el temps perdent importància, reflex del decaïment general de la ciutat, i ara no és res més que un conjunt de caballitos, com diem en català del que en castellà són tiovivos, i d’atraccions vertiginoses i impressionants. La comarca ens ha deixat de visitar, perquè de fires d’atraccions n’hi ha pertot, i, en conseqüència, ha renunciat a fer festa el dilluns de Pasqua. Queden els pobles fronterers, per simpatia o per la força de la inèrcia ancestral.

Em diuen que a Mataró hi ha una revifalla econòmica. Que la pagesia treu faves d’olla, que el tèxtil torna a produir amb noves tecnologies, que el Tecnocampus és seu de grans experimentacions i que l’escola universitària que conté crida estudiants de tot Catalunya. La gent ho comenta pel carrer, les autoritats en presumeixen. Les autoritats podrien organitzar una fira que mostrés aquestes meravelles que no veiem, però l’impuls creatiu que impregna tantes iniciatives no ha tingut encara entrada a l’Ajuntament.

Fa uns dies, assegut en un bar de la Rambla, vaig saludar dos matrimonis de Malgrat. Havien vingut a Mataró a cal metge i havien aprofitat per comprar una peça de vestir a can Serras i prendre un refresc. Em vaig posar dret i vaig estar a punt de fotografiar-los. Algú de l’altra punta de la comarca encara visita Mataró, o s’hi fa visitar.

Diumenge, tard a la nit, vaig fer un volt per la fira. Algunes atraccions començaven a tancar i a la zona destinada a les consumicions diguem-ne gastronòmiques els pebrots i les broquetes morunes es refredaven a les graelles mentre les taules devastades s’anaven buidant. A Mataró diem “sembla l’últim dia de la fira” per qualificar el desordre. Encara no era dilluns i ja semblava l’últim dia de la fira.