Londres, Valladolid

A Valladolid, un marroquí amb permís de residència per motiu d’estudis va entrar en una església mentre celebraven unes noces, i va accedir a l’altar tot cridant Allahu akbar i llençant per terra objectes sagrats. No ha transcendit què estudia, però sí que té antecedents per desordre públic. Se’l pot veure en un breu vídeo: és un energumen alt, vestit de colors blanquinosos, que s’enfronta, desafiant, a un grup d’assistents que intenta reduir-lo. Va ser dissabte passat, un parell d’hores abans d’una matança a Londres, i deu ser per això que no ha tingut prou rellevància. Que hi hagi un lligam orgànic entre els dos fets és improbable, que hi ha un lligam ideològic és obvi.

El califat (IS o Daesh o com se’n vulgui dir) fa temps que demana als seus seguidors que ataquin civils occidentals allà on es trobin: “L’acció més petita que feu en la seva terra d’origen és millor i més duradora per nosaltres que el que faríeu si fóssiu aquí.” Cadascú, doncs, segons les seves possibilitats: si no és amb una bomba, amb un camió; si no, amb un ganivet; si no pot ser en un mercat, que sigui en una guarderia. Valdria la pena tenir-ho en compte abans d’aplicar a l’intrús el protocol vigent –classificar-lo de pertorbat mental i, després de molta paperassa, posar-li una multa que no pagarà– i oblidar-lo fins que reincideixi. Cada acció, per petita que sigui, té un sentit, el de càstig als infidels; genera un ressò propagandístic entre els fidels, i provoca en els més conscienciats l’estímul d’imitar-la. Però ens limitarem a fer veure que no passa.