Veïnatge

Aquests dies estic llegint Del teu germà musulmà. Un llibre escrit per Dídac P. Lagarriga i publicat per Fragmenta Editorial. I com molt bé diu Xavier Melloni al pròleg, ens ajuda a descobrir l’altra cara de l’islam, l’islam místic i silent que ha donat vida a múltiples generacions. Unes generacions d’homes i dones que no han fet mal a ningú i que s’han dedicat a mirar d’embellir el seu entorn sempre amb la mirada posada en l’altre, a partir de la trobada amb l’altre. Del veí perquè és de qui se sent a prop. El problema és que aquests no han tingut l’altaveu, l’aparador, el ressò, els mitjans que sí que ha tingut l’altra manera de fer i que s’ha imposat arreu. Lagarriga ens recorda que l’última part de la breu sura de l’Obertura amb la qual s’obre i comença l’Alcorà diu: “Guia’ns pel camí recte, el camí d’aquells sobre els quals has vessat benediccions, no el d’aquells que han estat condemnats, ni el d’aquells que caminen extraviats.” Ja es poden pensar que “els extraviats” són els que caminen amb ràbia i rancor cap als altres i això inclou tothom i que per tant no se’ls pot seguir ni anar al darrere. Són els qui van carregats d’odi –i d’explosius–, que encara que puguin semblar justos els motius que els facin anar plens d’odi, no hi ha cap argument que justifiqui seguir el seu predicament perquè l’odi és supèrbia, encara que només sigui verbal, i la supèrbia no deixa de ser una excessiva estima de si mateix amb menyspreu dels altres. I així no hi ha manera de construir una relació de bon veïnatge amb ningú. I aquest diàleg interreligiós que proposa Lagarriga entre dues fes veïnes es fa amb un cert equilibri, serenor, equitat i pau. Aquest esforç, que en àrab es diu gihad, és l’essència de l’islam. Lagarriga ens recorda que en “el veïnatge les parets parlen, i les finestres deixen de ser-ho quan ens il·lumina una mateixa llum. El veïnatge és permeable. Inquiet. Atent i plural. Integrador i acollidor, no presumeix, intercedeix, impregna”. Això és un bon veïnatge.