Raons per la unilateralitat

Una de principal: l’independentisme va guanyar amb claredat les eleccions del 27 de setembre del 2015 i va obtenir una majoria al Parlament de Catalunya que li permet tirar endavant el full de ruta cap a la independència definit en la campanya electoral. L’independentisme també va guanyar clarament el plebiscit, un 55% a favor del sí i un 45% a favor del no és el clar resultat d’aquella votació, descomptant els vots d’aquelles formacions que no es van decantar ni pel sí ni pel no. Això és així, malgrat el que digui el relat imposat per determinats mitjans de comunicació que, des del primer moment, van voler desvirtuar l’ampli suport obtingut per l’independentisme. Dit això, és evident també que si, pel que sigui, no es pot celebrar el referèndum, la majoria independentista al Parlament està plenament legitimada per proclamar la república.

L’altra raó cabdal és que ni l’Estat i l’unionisme no ofereixen res des de l’inici del procés. Només el no, no, no des de fa anys. No al referèndum, no a la consulta, no a admetre que Catalunya és una nació i té dret a decidir, no a tot. Només una vaga promesa d’un millor finançament i de protecció dels drets culturals i lingüístics. Part de tot allò que, justament, el poble de Catalunya havia aprovat en referèndum el 2006 i que el Tribunal Constitucional es va encarregar d’ensorrar. A petició del PP i d’un defensor del poble nomenat pel PSOE, per cert.

Venen dies decisius i ens intentaran entabanar, amenaçar i espantar de totes les maneres possibles. Amb editorials que amaguen la veritat o amb declaracions que, sovint, van molt més enllà del que, en realitat, estan disposats a fer. Som en la fase decisiva i el govern de l’Estat no pot amagar el seu nerviosisme perquè res de tot allò que havia previst –baixada del suflé, trencament de la majoria independentista, etcètera– s’ha acabat produint. Ara és el moment de la gent, la que va començar tot això i la que ara ho acabarà. En podeu estar ben segurs.