Correm-hi tots!

El TC ha emès la sentència sobre l’amnistia fiscal al seu ritme habitual: cinc anys. Que la mesura que se sotmetia a revisió toqués el moll de l’os de la Carta Magna: el deure ineludible de passar comptes amb Hisenda, en aquest cas no té cap mena d’importància. Que en plena crisi milions de justos paguessin perquè un grapat de pecadors poguessin continuar evadint no deu ser transcendent. El tribunal ha estat massa entretingut en qüestions que sí que corrien pressa. Un dilluns podien reunir-se per anul·lar el decret de convocatòria del 9-N –firmat 48 hores abans– perquè afectava “la igualtat dels espanyols”, però durant un lustre no tenien temps de resoldre una discriminació flagrant pels que sí que contribueixen a fer sostenible la despesa pública. Dos dies és poc per dictar sentència, però haurien pogut actuar ràpidament i enxampar-los en plena amnistia. El cas ho mereixia. Ara diuen que el que va fer el ministre Cristóbal Montoro és lleig, però que no s’hi pot fer res: els diners ja són a la butxaca d’uns infractors que van pagar una sanció ridícula. I l’argument que és revés polític per escarmentar el PP és del tot innecessari. Mariano Rajoy no tornarà a fer una amnistia fiscal perquè els amics i coneguts que volien regularitzar els diners ja ho han fet, i al damunt en alguns casos només ha servit per quedar ben retratats. Perquè entremig dels Pujol se sap que també campaven il·lustres populars com Rodrigo Rato, Francisco Granados o Luis Bárcenas.