Paraula i acció

Un dels aspectes més importants de la pedagogia, al marge de saber transmetre bé els coneixements i buscar empaties, és fer la demostració pràctica del que s'ensenya. La demostració és una part molt important. D'aquesta manera es visualitza el com, el perquè i quan s'han d'utilitzar els coneixements que s'ensenyen, però també serveix perquè qui els imparteix guanyi credibilitat davant el grup. És el valor de l'exemple, de l'actuació correcta, de ser sempre coherent amb el que s'ensenya o es vol inculcar a través de les nostres accions. I el que és cert és que moltes vegades es diu A i s'acaba fent B. «El problema de la política és que hi ha sobreabundància de lleis i falta de conductes exemplars. És un cercle viciós: l'exemple negatiu dels polítics desmoralitza la societat, generalitza la vulgaritat en la conducta i els mateixos polítics reaccionen amb més lleis», afirma el filòsof Javier Gomá (El País, 14 de desembre del 2009). El polítics haurien de ser els primers pedagogs, i és cert que en moltes ocasions els falta imbricar els seus discursos amb una demostració pràctica creïble, que respongui a un convenciment arrelat, a una trajectòria coherent. Però potser no és tant que faltin aquestes actituds exemplars (no cal dir que com més n'hi hagi millor), sinó que moltes no es reconeixen, no ens arriben perquè queden tapades per les contràries. I el canvi ha de començar des de la societat. Perquè si aconseguim convertir les conductes exemplaritzadores en un fet estès i predominant, prestigiat i reconegut, valorat i visible, en tots els àmbits, tenim moltes més possibilitats percentuals que els polítics tinguin aquesta qualitat i l'exhibeixin sense que sospitem que és un simple posat temporal per guanyar vots.