La gravetat atreu

Les regles físiques fonamentals de l'univers sembla que comporten una isotropia bàsica. La isotropia seria una qualitat (d'un cos, d'una substància) que presenta les mateixes propietats físiques en totes direccions. Ara: fent una interpretació lliure d'aquesta idea, es podria indicar, potser amb poc rigor científic, que l'univers simplement s'expandeix en tots els sentits, des de tot arreu. Isotròpicament parlant, i acceptada aquesta condició, també es podria dir que qualsevol punt de l'univers n'és, doncs, el centre. Pur localisme universal.

Així, des del nostre centre de l'univers, i simètricament, observem com a falta de grans lideratges que facin expandir, arrenglerades, les consciències nacionals, neixen aquí i allà, espigolades, petites inèrcies. Es tracta de persones que, com si formessin part d'un mateix cos o substància isòtropa, tenen cadascuna la mateixa o semblant intensitat, independentment de quina es mesuri, en concret. I, per tant, el creixement d'aquest univers, l'expansió de la il·lusió nacional és ben homogènia: en tots els sentits i també des de tot arreu.

Aquesta nova isotropia nacional genera un nou escenari: assumim que hi ha un nou soroll de fons amb característiques diferents, constatables. Convinguem, a més, que en un país anòmal com el nostre en què el president, com a molt, només pot ser un bon masover, ens cal tenir un nou pla. Allò que ara en diuen un nou full de ruta en què cadascú afini el seu paper. Amb total generositat.

La generositat és cabdal en un país com el nostre per poder guanyar espai al temps: llastimosament cada vegada que la força de la il·lusió pren volada, al cap de ben poc temps el pes dels personalismes enfanga i engoleix aquell nou espai com si fos la força de la gravetat, que atrau indiscriminadament qualsevol intent de prendre el vol.

Per això, mentre que l'aventura desmesurada de voluntaris i voluntàries d'arreu de posar camí a la força de la il·lusió i fer una consulta sobre la independència amb tots els ets i uts és una veritable mostra de generositat, el trist batibull de l'endemà entre López Tena i Móra ens demostra que, efectivament, la gravetat atrau. I que el nou pla és del tot necessari, urgent i que escapci, d'una vegada, la caiguda en equívocs.

Perquè potser la gran majoria de voluntaris i voluntàries no volen que se'ls compti en el sac de les proeses d'en Móra a l'hora d'entrar, amb sarró ple de vots hipotètics, a Reagrupament per la porta gran que ell desitja. Ni possiblement el gruix de voluntaris i voluntàries d'Osona entraran a la Casa Gran agafats de la mà d'en López.

I tot, pel seu natural. Sense escarafalls.