I ara... els toros

Llevàvem les ales a les mosques i en fèiem curses per damunt del pupitre. Ho refinàvem amb pistes de guix i arriàvem les mosques amb fil de cosir. Calàvem foc als formiguers i xalàvem amb la diàspora. Aconseguírem fer emmalaltir de vertigen un gat (un gat!), arrapat a la punta d'un llistó, brandant-lo amunt i avall, excitats pel risc de sortir-ne esgarrapats. L'espectacle de les sargantanes escuades era estel·lar. Però tard o d'hora apareixia algú gran i ens renyava escandalitzat: «No us avergonyiu de gaudir martiritzant la pobra bèstia?»; «no us podeu entretenir d'una manera menys salvatge, ganàpies, encara sou uns ximples?» Érem petits. Petits, naturals, primitius.

Aquest record d'infància ve a tomb, centra bé la qüestió que ara parlaran els nostres diputats: què fem amb això dels toros? Una iniciativa popular els trasllada la proposta d'abolir l'espectacle taurí, aquell en què tot d'adults entusiastes gaudeixen d'un llarg i fastuós espectacle: uns tipus valents i traçuts martiritzen un animal gros, mesell, perillós, fins a matar-lo, triomfants de murrieria, enmig de l'expectació general. Gaudir martiritzant, ben natural als infants i als humans primitius, és immoral quan ens fem grans, quan les nostres responsabilitats creixen. Quan ja entenem que l'exhibició de la llei del més fort, del més murri, tan natural, deixa pas a obligacions que ens delimiten l'ús d'allò que és abús. I quan ja ens escandalitza el pitjor dels abusos: el gaudi en l'abús. El vessant moral, el gaudi en l'abús, és la qüestió principal del problema de la tauromàquia («no us avergonyiu de gaudir martiritzant la pobra bèstia?»).

Al voltant de la tauromàquia s'han suscitat tota mena d'altres arguments, que bandegen el problema moral o l'arraconen amb idees d'altre ordre. El primer, l'estranyesa d'una tradició forana, impròpia, no catalana. Una espanyolada que ens avergonyeix. No val. Si Cerdà o Monturiol i el projecte de l'Eixample o l'Ictineu són catalans, també ho esdevé la cursa de braus. El segon, que cal respectar la vida i la dignitat dels altres éssers vius, singularment dels mamífers superiors. No té gaire a veure (bé els peixem i els matem per cruspir-nos-els). No estem parlant de dignitat dels animals, ni dels «seus drets»; la qüestió dels toros té a veure amb la nostra dignitat i amb les nostres obligacions. El tercer, d'ordre invers, glossa el vessant artístic de l'art taurina i el devessall de fets rutilants, d'emocions autèntiques i sublims que aquesta tradició ens ha donat. Ningú no ho nega, però no val: la producció artística, la sensualitat, l'emoció –fins i tot intel·ligent– no mesuren més que amb la qualitat, l'esplendor, la mediocritat... del propi art, però no són valors morals i, al meu parer, ni que fossin excelsos no poden defugir la preeminència de l'ètica comuna. El quart, més polític, fa valer la legitimitat del negoci establert, dels amplis interessos i oficis involucrats, fins i tot d'alguns ecosistemes de Castella, del reclam turístic, en fi, d'allò que quedaria inactiu, deprimit, per un escrúpol llepafils. Argument sòlid, però novament, com a merament pràctic, difícilment oposable al problema moral de fons. Entre tants d'altres, un altre de sòlid: no prohibir innecessàriament. Si una colla d'individus xala amb un espectacle poc edificant i s'hi fa negoci, els escrupolosos, no participant-hi som al cap del carrer. Bo, però insuficient, perquè els dilemes ètics hi són, es vulgui o no, i construïm la societat i la nostra vida a còpia de qüestionar hàbits heretats per tractar de ser, col·lectivament, un xic millors.

Doncs bé, sobre el pupitre dels diputats hi ha avui no pas mosques mutilades, ans un tema moral que ells han de convertir en decisió política. Perquè allò que remenen els diputats és la utilitat de la majoria, virtut política, i el respecte a les minories, virtut democràtica. Ells no dictaminen aquell problema ètic, com un sanedrí, sinó el que convé al país: un afer, doncs, polític, suscitat per un problema només moral. Està bé, poc freqüent. La incapacitat de fixar posicions o la complexitat del cas els farà votar un per un. Serà d'agrair que votin, acceptant el repte moral, però amb pensament polític.

Un aspecte polític immediat, poderós, és si paga la pena. Si val la pena entrar en subtileses. Sí que s'ho val, perquè un esforç gegantí d'activistes duent-los el problema sobre la taula és un miracle democràtic i de confiança que s'ho val. Un altre és el risc d'encetar més friccions amb l'imaginari espanyol, tantes n'hi ha, tement que ipso facto l'abolició es vegi com una agressió a l'Estat comú en comptes d'autonomia de criteri, que ens podem permetre mentre tinguem autonomia política. Aquesta por s'encara sabent que molts d'espanyols, com arreu del món, tenen la mateixa angúnia davant dels toros i que la decisió catalana serà, amb el risc i la vàlua, d'importància universal.

Encara un altre pes a la balança és si estem en condicions de pontificar una qüestió d'aquesta mena, quan la vergonya del pinxo Millet o la incertesa del rerefons real de l'embranzida de Garzón semblen desconcertar el que crèiem bonhomia general. I aquest dubte quan ens estreny una crisi de feina i de diners, que enutja tanta gent amoïnada que clama, davant la fatalitat: «I què caram fan els polítics, mentrestant?» Cal dir-hi que mai no és moment per a subtileses, que els detalls morals amb resultat polític no troben mai la conjuntura, sempre hi ha coses més urgents: el moment no fa la cosa. I també l'avaluació de què s'hi perdrà, a considerar políticament, de les feines, empreses que se'n doldran, a canvi de satisfer l'escrúpol que tenim aquells que... mai no anem als toros. Per sort per als abolicionistes, el sector de la tauromàquia catalana és magre i molts dels seus vincles, ja decrèpits, es reciclaran a un univers espanyol que, per raons de pes, no pot encara sospesar el fet moral amb els econòmics i de costums. I també de si passarem a ser una societat una mica més avorrida, més calvinista, amb més domini del judici sever de la comunitat sobre les facècies de cadascú. Les floretes a les dones pel carrer havien assolit cimeres literàries: avui, més avorrits, professem que el tracte públic entre iguals exigeix tenir a ratlla la testosterona.

Avui, un vot d'abolició ens capacitarà més, amb una taurofília minoritària i en declivi, per encarar amb sentit ètic exigències de més transcendència social, que van des de la contenció energètica a la cohesió sociològica, des de l'honestedat administrativa a l'esforç productiu. I que els catalans, més enllà de les petulàncies nacionalistes, podem guanyar-hi un prestigi universal.