Judici, crueltat i oblit

La crònica negra ha estat sempre terreny adobat per a la mala praxi periodística i per a la morbositat desfermada dels qui disfruten amb els judicis paral·lels i les condemnes exemplars. També per al bon periodisme, quan aquesta mena de notícies es tracten amb rigor i prudència. El cas Asunta, la nena xinogallega morta en circumstàncies estranyes, és un exemple contundent de la impunitat que empara el sensacionalisme i de la crueltat amb què a vegades s’envia la gent a la garjola. Pel tractament exagerat i immoral d’alguns mitjans, per l’expectació malaltissa enmig de la qual va desenvolupar-se el judici contra els pares adoptius de la nena, Alfonso Basterra i Rosario Porto –avui a la presó– i per la facilitat amb què, una vegada celebrat el procés, tots plegats ens n’havíem oblidat. Quants innocents deu haver-hi condemnats a les presons de l’oblit? És inevitable preguntar-s’ho després de veure la sèrie de documentals dedicats al cas Asunta emesos en l’espai Lo que la verdad esconde, d’Antena 3. I és que entre les muntanyes de porqueria que ens ofereixen les televisions també poden amagar-s’hi treballs excepcionals que ajuden a reconciliar-nos amb la professió. El programa produït per Ramón Campos i dirigit per Elías León Siminiani ens ha exposat en un incòmode horari nocturn el cúmul de peces mal encaixades que van acompanyar el procés judicial, els prejudicis que van caure des del primer moment damunt d’aquests pares, la feblesa de les proves que van dur-los a la garjola, sobretot el desvergonyiment amb què van intentar fer-los passar també per pederastes per unes imatges de la nena vestida per a una festa de disfresses, imatges inofensives similars a les que molts altres pares deuen tenir guardades als mòbils. Vist el cas amb perspectiva, reposats els impulsos inicials del càstig urgent i la impacient set de justícia, gràcies al bon periodisme s’imposa el dubte, tan raonable com inquietant, que pot ser que uns pares innocents estiguin tancats i un monstre assassí campi en llibertat.