Ara que ve Nadal

És del tot segur que en aquestes festes de Nadal a les taules de totes les cases, durant els àpats tan copiosos i suculents que ens regalem, i d'una durada tan excessiva, el tema de conversa més comú que s'encetarà i no s'acabarà serà el de l'atur. A moltes llars, per no dir a totes, es parlarà indefectiblement de la feina que ha perdut un familiar o un altre, un amic o un conegut, de l'ERO amb què es veu amenaçat algú altre, de la precarietat de les empreses respectives, etc. L'atur serà el tema de conversa familiar d'aquest Nadal també a les taules dels nostres polítics, malgrat que a l'hora de fer-ne –de polítics, vull dir–, la crisi econòmica no sigui la primera de les seves preocupacions, si és que ens hem de fixar, i em sembla que sí que ho hem de fer, en els temes que ocupen la seva agenda diària.

L'atur i la precarietat laboral són la preocupació més gran per al 45 per cent dels catalans, segons una recent enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió. És lògic i comprensible. Per això resulta tan descoratjador adonar-se que el centre de gravetat de la política no gira pas entorn d'aquest eix. De la crisi econòmica, en parlen, és clar, els responsables de treball i d'economia, gairebé a tothora, i, en un moment o altre, la resta de dirigents, començant pel President. Només faltaria. Tanmateix, no em sembla que trobar mesures per resoldre o pal·liar els efectes de la crisi econòmica que ens assola sigui la primera de les seves prioritats. I això, malgrat que totes les previsions i informes de futur més immediat donen per segur que l'any que ve encara serà pitjor i que l'economia espanyola serà de les que patiran més per remuntar. Em fa l'efecte que els nostres honorables polítics tenen el cap en qüestions més prosaiques.

No podem negar la importància i la necessitat de debatre la supressió de l'impost de successions o d'estar amatents a la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel Partit Popular contra l'Estatut, si tal vegada ses senyories fan el favor de decidir-s'hi. Són afers d'una importància cabdal i innegociable per al país i per als seus catalans. Ara: és una qüestió d'actitud. En el joc de la política, aquesta crisi econòmica no hi té gaire paper, hi fa una mica de nosa; si de cas, serveix perquè els polítics se la tirin pel cap. Del que es tracta avui i els mesos que vénen, fins una mica abans de Tots Sants, és de situar-se tan bé com es pugui amb vista a les eleccions al Parlament.

La política és la professió dels polítics; la política és el seu ofici. Consisteix, bàsicament, a conquerir el poder, primer, i després a conservar-lo. Per mitjans democràtics, s'entén. La funció de servei públic queda en un darrer terme i circumscrit als períodes no electorals, que són escassos i curts. No hi faria res i seria lleugerament passable si, de tant en tant, davant de situacions d'emergència com l'actual, amb una crisi econòmica de proporcions esfereïdores, decretessin una treva i fixessin un terreny neutral, de no-agressió, en què es posessin a treballar plegats per mirar de resoldre els problemes dels ciutadans i del país. Llavors, amb tota seguretat, la desafecció, que és envers els polítics i no pas envers la política, seria molt menor, esdevindria una desafecció tècnica, diríem. Però no hi ha res a fer.

Davant d'aquesta ceguesa o d'aquesta incapacitat per sostreure's de les temptacions electorals, de les seves dependències, un perill que es veu a venir és la fragmentació del mapa electoral amb l'aparició d'un grapat de milhomes disposats a liderar el descontentament. Els partits polítics amb més militància i votants fidels han demostrat a bastament la seva capacitat per regenerar-se i per controlar el sistema i absorbir i fagocitar qualsevol intent de trencament. Hi ha exemples molt recents i ben presents, l'èxit dels quals ha estat ben efímer. És una esperança, per bé que feble. Perquè sempre hi ha un límit i jugar a acostar-s'hi comporta assumir una probabilitat molt alta de traspassar-lo.

Ara que ve Nadal, a casa tots parlarem de la crisi econòmica i de les conseqüències que se'n deriven. Tal vegada, aprofitant l'arribada d'un any nou, parlarem del valor de l'estalvi i l'austeritat i ens proposarem, ben sincerament, no caure en l'error de viure una altra vegada per damunt de les nostres possibilitats, de no caure en la temptació d'estirar més el braç que la màniga. Mentrestant, a les seus dels partits polítics, en els seus òrgans de direcció, ara que vénen eleccions, parlaran de com guanyar-les.