Primeres eleccions

Diu el calendari que avui fa quaranta anys de les primeres eleccions de la vigent democràcia. Vaig actuar d’interventor en un col·legi electoral. Jo era a Menorca acompanyant uns alumnes en un viatge de fi d’estudis emparaulat abans de la convocatòria electoral, i vaig deixar per un dia les responsabilitats vigilants per agafar l’avió i venir a Mataró a prendre posició en el col·legi que m’havien assignat, l’escola de monges Cor de Maria de la Riera. M’havia sol·licitat els serveis Convergència Democràtica de Catalunya, i per un seguit de circumstàncies, la més important d’origen familiar, no vaig poder dir que no. També em passava que em feia gràcia seguir de prop la primera cerimònia electoral de la vida. En realitat no me l’hauria volgut perdre de cap manera. Des de llavors han canviat moltes coses, es diu. N’aporto una: ara no seria possible, perquè estaria penat i jo mateix no ho toleraria, deixar sols uns alumnes en un viatge escolar. De totes maneres eren grans. Molts, de divuit anys, que si llavors no eren majoria d’edat –no ho recordo– facultaven per treure’s el permís de conduir.

Havia assistit a uns cursets. Se’ns van explicar les obligacions dels interventors, entre elles apuntar a mà els noms de tots els votants. No podíem abandonar el nostre lloc per res del món. Es van succeir preguntes: I si algú no ve amb el DNI? I si algú s’equivoca de mesa? I si algú tira el sobre a l’urna ell mateix en comptes de fer-ho el president de taula? I si et ve pipí? I si et ve gana? Érem tan tendres... No he tornat a fer d’interventor ni m’han cridat mai per ser en una mesa. Es fan encara els cursets? El vot dels membres de la mesa i dels interventors es reservava per al final. Amb l’acreditació que de bon matí m’havien servit al local de Convergència, vaig votar el PSUC. Em sembla que no ho havia confessat mai en públic. Però passats quaranta anys, tot ha prescrit. Un cop fet l’escrutini i preceptivament reduïdes a cendra les paperetes –encara es fa la combustió, i al mig del carrer?– vaig dur els papers a la seu de Convergència. Com que anàvem de bona fe, potser sí que algun militant es va llegir un per un els noms que hi havia apuntat.

Faig consultes. La majoria d’edat estava fixada llavors als vint-i-un anys. No es va rebaixar als divuit fins l’any següent, 1978. Això referma la meva irresponsabilitat per haver deixat els alumnes sols, a la vegada que a ells els eximeix del retret que estava a punt de fer-los: per què no van anar a votar? L’endemà de bon matí vaig tornar a Menorca. Me’ls vaig trobar a la porta de l’hotel amb les maletes. Els havien expulsat per uns aldarulls nocturns. Vaig haver de negociar la readmissió, assegurant que ni ells ni jo no ho faríem més.