Full de ruta
Catalunya és la moció
La moció de censura presentada per Units Podem ha suposat dos feixucs, però intensos i interessants, dies d’intervencions i debats. La sort de la iniciativa estava traçada perquè l’alt grau de tacticisme que portava incorporada no permetia aglutinar els suports necessaris. Però cal dir que se’n poden treure algunes conclusions. La primera, que Rajoy va necessitar menys vots per ser investit, en va fer prou amb majoria simple, que els que necessita ara Pablo Iglesias per aspirar a la presidència, una majoria absoluta. La qual cosa indica que el moment oportú per fer fora el PP del poder ja va passar i els dirigents espanyols de l’oposició no van tenir talla per aprofitar-ho. Una segona qüestió és que la corrupció inquieta el PP. La descripció detallada que la portaveu d’Units Podem, Irene Montero, va fer –de manera eficient i amb oració contundent– dels casos de corrupció del PP, malgrat ser tots coneguts, va dibuixar un panorama esfereïdor per als ciutadans i preocupant per a la bancada popular. Només això explica que Rajoy sortís a la rèplica personalment des del primer minut i es tirés a les espatlles la moció de censura per tranquil·litzar les seves files. Finalment, la moció de censura ha estat al servei de la projecció de Pablo Iglesias, emulant Felipe González davant d’Adolfo Suárez, i li ha funcionat. Però, presentada quan en el PSOE regnava Susana Díaz, ara caldrà veure si es dilueixen els efectes amb Pedro Sánchez al capdavant dels socialistes. Per tant, estem davant una moció de censura en què caldrà esperar els efectes secundaris. Finalment, les nombroses al·lusions al conflicte de Catalunya van deixar clar l’immobilisme i la regressió democràtica que impera. I van posar de manifest que l’única moció de censura real, no només a Rajoy sinó a tot un règim caduc, que s’ha bunqueritzat per evitar qualsevol reforma que faci perdre privilegis a uns quants, és el procés que viu Catalunya per exercir el dret democràtic del referèndum de l’1 d’octubre.