Després de la moció de censura
La moció de censura contra el govern del PP impulsada i perduda per Podem ha portat fins al faristol del Congrés dels Diputats una discussió àmplia sobre dues qüestions que Mariano Rajoy manté excloses de la seva agenda en aplicació de la coneguda estratègia consistent a mirar cap a una altra banda: el procés sobiranista de Catalunya i l’asfixiant corrupció. Encara que a Rajoy i al seu partit no els agradi, de les intervencions de tota la resta de grups parlamentaris durant les dues jornades del ple se’n desprèn que tots dos temes ocupen en aquests moments la centralitat del debat polític espanyol.
El primer tema, perquè posa damunt la taula la necessitat de donar una solució política a les aspiracions independentistes catalanes. Més enllà del model territorial establert el 1978, que ha quedat obsolet. El segon tema, perquè, tal com va dir el dirigent de Podem, Pablo Iglesias, en defensa de la moció, actualment hi ha més càrrecs del PP investigats pels tribunals que no pas gent asseguda al Parlament espanyol. Rajoy, amb la seva habitual combinació d’arrogància i ironia, va limitar-se a llançar pilotes fora i, tot i assumir la rèplica en nom del seu grup, es va absentar de l’hemicicle durant la intervenció de molts dels grups.
La moció no ha servit per fer fora el PP, això ja ho sabíem tots només de començar, però sí que ha servit per escenificar el canvi de rumb en el PSOE, que ha deixat clar que comparteix el diagnòstic amb Podem i està disposat a compartir-hi també l’aplicació de mesures. Una porta oberta a possibles enteses a mitjà termini, després que el nou portaveu, José Luis Ábalos, fins i tot va presumir de passat comunista.
