La joia de Salvador Sunyer

Hi ha dues històries que tenen com a protagonista Salvador Sunyer i que ara m’agradaria explicar. Refermen allò que va escriure en aquest diari Miquel Berga, que Sunyer era, “en essència, poeta”. La primera va ocórrer un matí de desembre, plàcid i fred, a casa d’en Salvador, a Salt. Vaig tenir el privilegi de gravar amb ell una conversa, sobre vida i literatura, per a la UOC, amb motiu del seu norantè aniversari. En un moment de la xerrada, em va explicar el seu mètode per escriure sonets, la forma preferida del poeta. Resulta que Sunyer se n’anava a dormir i podia passar que aleshores aparegués el primers vers, en la vetlla, en aquell moment indefinit i vaporós, abans d’agafar el son. Sempre tenia a mà, a la tauleta de nit, un paper i un llapis per transcriure el vers donat, “la paraula que surt amb ritme de so i de llum”, com deia Joan Maragall. S’aixecava d’una revolada i l’escrivia. Sempre un decasíl·lab. La seva dona, la Carme Bover, li preguntava si estava bé i ell contestava: “Sí, sí, és que m’ha vingut el vers.” I ella feia: “Ah!” L’endemà, de bon matí, Sunyer recollia l’esclat inicial i continuava el sonet. El feia seguir, com qui fa seguir un gos ensinistrat, coneixedor de tots els racons de la casa.

L’altra història també té a veure amb la Carme. Me la va explicar poc després de la mort d’en Salvador. Quan eren joves, ell li volia regalar un anell però no podia pagar-lo. Aleshores li va dir: “Et faré un anell de poeta.” En un paper de barba, hi va escriure un poema llarg, els versos l’un darrere l’altre. El va convertir en una joia circular que va oferir a la seva promesa. Ella encara el té desat en un calaix, com a penyora.

“Poques vegades un home sol ha fet tant per la llengua de molts”, va escriure Miquel Berga. I és absolutament cert. Poques vegades tenim, a la vida, l’oportunitat de conèixer i admirar persones com en Salvador Sunyer, que va néixer per creure en les paraules i per entendre la paraula com un tresor. Com una joia.