La pau segons Obama

Què podia dir el president Obama a Oslo sobre la pau? Què que no sonés a pura retòrica per defugir la pesant herència bel·licista de l'era de Bush? Per què no recollir el flamant premi Nobel de la pau, pronunciar quatre paraules protocol·làries i tornar-se'n a la Casa Blanca? Quina credibilitat podien concitar les paraules d'Obama després d'haver enviat 30.000 soldats més a l'Afganistan?

Amb la seva habilitat reconeguda com a orador i amb l'honestedat que l'honora com a líder moral d'Amèrica, Obama no va decebre. Va saber superar bé la prova que el jurat del Nobel li havia parat just quinze dies després de la presa de possessió. Què podia haver fet per la pau mundial l'acabat d'estrenar president dels EUA? Poca cosa. Però havia sortit al camp de batalla amb un nou estendard proclamant la voluntat de resolució dialogada dels conflictes. El seu nou estil de relació amb el món, l'evidencià aviat al Caire, a Tòquio o a Pequín: contra l'amenaça, allargar la mà als adversaris. És això la pau americana de la nova era?

La nova actitud de l'equip Obama, juntament amb certes decisions ja preses sobre la tortura o Guantánamo, el van obligar a articular un discurs sobre la pau que culminà de manera brillant en l'escenari d'Oslo per a tot el planeta. Paradoxalment, però, amb total coherència amb les doctrines clàssiques sobre la dicotomia pau/guerra, el president nord-americà centrà el seu important discurs en les condicions d'una pau justa. La doble condició de premi Nobel i de comandant en cap de l'exèrcit més poderós, amb dues guerres en curs, fa d'aquell discurs un document de valor de referència no sols política i militar per al present, sinó també per a la història del pensament sobre la guerra.

He llegit i rellegit el discurs complet d'Obama (per cert, per què ningú no l'ha publicat en català?). I invito a recuperar-lo i llegir-lo amb calma durant aquestes dates tan assenyalades, per reflexionar sobre la pau. Si hagués de definir amb pocs qualificatius la concepció de la pau i de la guerra que es desprèn del discurs, diria que es tracta d'una concepció realista, americana i humanista. Com han establert els vells tractats, les actituds davant la guerra només poden ser una d'aquestes tres: totes les guerres són justes (bel·licisme), totes són dolentes (pacifisme), i n'hi ha de bones i n'hi ha de dolentes (les bones serien les «justes»).

En primer lloc, el discurs d'Obama és eminentment realista. Assumeix la complexitat de les raons passades i presents dels conflictes armats, i en part la seva pròpia implicació en el desplegament de dues guerres actuals. «Sóc responsable de portar milers de joves a lluitar en un país distant.» Examina amb precisió els canvis operats en les formes de la guerra des de la guerra freda i detecta les tràgiques conseqüències sobre les poblacions civils i les capes més indefenses. Justifica l'ús de la força armada en determinades circumstàncies –la no-violència no hauria parat Hitler ni els atemptats d'Al-Qaida–, i àdhuc la ingerència per causes humanitàries, com als Balcans.

D'altra banda, Obama no pot transcendir els diversos graus de compromís dels EUA amb el manteniment del que anomenen la seguretat mundial, amenaçada per fenòmens com la cursa nuclear, el terrorisme o les guerres regionals. «El compromís dels EUA amb la seguretat mundial no fallarà mai». El paradigma d'una pau basada en l'imperi americà, secundat pels seus aliats (OTAN), continua inspirant el model d'intervenció. Cap menció dels «errors» històrics més flagrants (Vietnam, suport a cops d'estat, l'Iraq). Un error.

Malgrat tot, el discurs d'Obama sobre la guerra incorpora un to humanista digne de subratllar. Desplega un ampli ventall de consideracions sobre les condicions d'una pau justa en la línia del Conveni de Ginebra. Advoca pel compliment d'uns estàndards internacionals en l'ús de la força, i alhora promou accions positives de construcció de la pau, com són buscar alternatives a la violència en casos de possible conflicte, reconèixer i afirmar els drets polítics i civils, personals i col·lectius, i fomentar unes condicions de vida, d'oportunitats i de salut dignes.

Crec que podem agrair a Obama, malgrat les contradiccions que es veu obligat a assumir, la seva franquesa i la seva valentia en haver acceptat de liderar un nou discurs moral sobre la guerra i la pau. Un nou discurs que, sense negar l'evidència de les maldats, convida a un esforç universal per rectificar, començant pels EUA, i per posar les bases d'una pau justa i duradora.