Record periodístic

Quan la Caixa Laietana era un poder de primer nivell a Mataró, no hi havia ningú que gosés projectar-li una crítica. Sempre podia perillar una hipoteca o una subvenció per muntar una peça teatral o per cobrir amb gespa artificial un camp de futbol... Només per carnaval se’n deia alguna cosa picant, però epidèrmica i amb la protecció de la màscara. Semblaria que les preferents que van deixar un quart de la població empobrida o directament arruïnada i que van comportar la desaparició de l’entitat centenària haurien d’haver activat els vituperis, però es va imposar la inèrcia acumulada i ningú, fora dels directament afectats, no va dir res. Si els directius primer es van amagar, de seguida es van presentar passejant pels carrers més concorreguts sense que ningú no els titllés d’escanyapobres ni els tirés pel cap els pinyols de les olives del vermut. Passats els anys, sembla que la Laietana no hagués existit mai. Només algú de tant en tant en diu mal. Ja pot, ara que no condiciona hipoteques ni camps de futbol.

Dimecres em van convidar a pronunciar una conferència sobre periodisme. L’acte es va celebrar en un auditori que havia estat propietat de la Laietana. Fixant-s’hi, encara s’hi veu el logotip. Vaig evocar l’edició d’El Punt del Maresme, que vaig dirigir. La Laietana era la principal anunciant i font d’ingressos del diari. Tot i així, la censuràvem si en vèiem motius. No diré que ho féssim amb assiduïtat i amb sang, però no érem tan epidèrmics com el pregó de carnaval i actuàvem sense disfressa i amb dades. Quan les mig tenebroses caixes de seguretat de la Laietana van ser una nit atracades, els dirigents haurien volgut discreció. Nosaltres vam trencar la consigna. En Xevi Galceran i en Josep M. Flores, periodistes de primera, van fer molt bona feina. Així ho vaig dir dimecres, assegut a la presidència que havien ocupat els dirigents de la difunta entitat.

Un dia vam publicar a portada una informació molt negativa de la Laietana. No recordo quina. Tenia el diari sobre la meva taula de la redacció de Mataró quan vaig veure que entrava en Joan Vall Clara, el director gerent d’El Punt. Com que no venia gairebé mai perquè tenia el lloc de feina a Girona, em vaig sorprendre. “He vingut a negociar un conveni amb la Caixa Laietana.” Pàl·lid i encongit li vaig ensenyar el diari del dia, que a aquella hora també devia ser sobre la taula del responsable de la caixa que l’esperava. La va llegir sense immutar-se. Em va dir: “I què? Vosaltres feu la vostra feina, que jo faré la meva.” I se’n va anar a negociar. No li agradarà que ho recordi, però que ell faci la seva feina que jo faig i propago el que crec. Aquell dia vaig corroborar que havia anat a parar a una exemplar empresa periodística i que no me’n mouria mai.