De reüll
Esborrar una marca
Una de les grans crítiques, en clau interna, que sovint se li feia a Pedro Sánchez durant el seu primer mandat és que el PSOE ja no era “recognoscible” pels seus electors. Havia deixat de ser aquell partit que s’emmirallava en González, Guerra, Bono o Pérez Rubalcaba... Se li retreia que hagués perdut l’essència dels vells referents que tan bé va saber adular Susana Díaz quan preparava el seu assalt (fallit) a Ferraz. La percepció que les derrotes del 2015 i el 2016 i l’ascens de Podem eren només culpa del mercadeig ideològic i la inconsistència del candidat és no entendre què passava al carrer. A l’espanyol emprenyat sorgit de les catacumbes de la crisi tant li feia qui estigués al capdavant del partit –la primera patacada ja se la va endur Rubalcaba el 2011 per la mala gestió de Zapatero–, només volia donar una coça al primer socialista que trobés. El PSOE no necessitava que se’l reconegués, sinó camuflar-se entre els indignats i fer-los creure que no tenia cap avantpassat. I això Sánchez no ho va saber fer. Va acabar malament amb les patums del partit, però no per una qüestió estratègica, sinó de manca de sintonia personal. I sentint-se castigats no van fer res per ajudar-lo a guanyar i ho van fer tot perquè no governés. Ara Sánchez diu que representa el “nou PSOE”. Però qui sap si ja fa tard. Perquè hi ha marques que no marxen tan fàcilment. I posar-hi una etiqueta al damunt les dissimula però no les fa desaparèixer.