Opinió

LA CRÒNICA

Els dominics se’n van

Vam entrar al temple del Sagrat Cor un diumenge, mentre celebraven la missa. L’anunci que totes les feien en llengua espanyola havia estat determinant per deixar-hi d’anar des de feia anys. Massa temps no es va poder oir missa en català, per renunciar-hi. Però una autèntica sorpresa ens va fer caure de l’escambell: el temple era ple de creients. Un component de gent jove i matrimonis. Ens adonàrem que una bona part eren procedents d’Amèrica. L’ambient era exultant: tota la lluminària encesa, cants fervorosos recitats per tothom, músiques alegres... Un autèntic clima fervorós, però festiu, i les pregàries eren recitades en la llengua de la seva infància, la llengua dels seus pares! A l’hora de la comunió s’aproparen a l’altar moltes persones, que la rebien amb unció. Acabada la missa, l’alegria es multiplicava, conscients de tenir el Crist en ells. No era cap celebració especial; era, senzillament, la missa de diumenge, en què aquelles persones sumaven a la fe el record de les tradicions dels seus països.

Era inevitable el contrast amb algunes celebracions parroquials amb feligresos ancians, i amb celebrants envellits i rutinaris, que diuen la missa més com una obligació que pas com un goig. La falta de clergues joves, de lideratge episcopal, i de resposta d’uns creients que disposen de prou estímuls per no buscar-los en l’espiritualitat, comporta una situació en què l’Església a Girona és més nominal que efectiva.

Ara els pares dominics, que han regit aquella església des de fa seixanta-sis anys, se’n van el dia 30 d’aquest mes. La falta de vocacions els hi obliga: només quedaven dos pares. El Sagrat Cor va ser temple dels jesuïtes, des de la seva fundació, el 1901, fins a l’any 1951, quan va passar als dominics, que renovaven una presència a la ciutat que arrenca del segle XIII, quan ocupaven el convent i l’església de Sant Domènec, avui seu de la universitat.

S’acumulen records: la missa dominical de les sis del matí per als excursionistes que volien agafar el tren d’Olot, ja que no existien les misses anticipades, els sermons apocalíptics dels pares Quílez i Ezcurra, que omplien de temor els seguidors, i l’afluència massiva a les vetlles nocturnes, en què per torns s’agenollaven els escollits davant l’altar per passar-hi dues hores de la nit en meditació! L’Apostolat de l’Oració, les congregacions marianes... distingits per medalles penjades al coll, i el missal a la mà!

Al carrer Albereda s’alça aquesta església neogòtica. És d’una època en què el sant pare es considerava presoner d’Itàlia, i els creients s’aplegaven fent pinya en la fe. Era un temple de reparació i d’expiació. El seu futur, ara, és incert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.