Vuits i nous
“Lérida”
Fa uns anys vaig assistir a la presentació d’un llibre amb el qual Àngel Ros, alcalde de Lleida i de l’ala més catalanista del PSC, “es postulava” per ser president de la Generalitat. Quan un polític treu un llibre o un article a La Vanguardia és que “es postula”. L’acte es va celebrar a la sala d’actes d’El Corte Inglés. És El Corte Inglés un bon lloc per postular-se per a president? Asseguren que la llibreria d’aquests magatzems és la que més ven de totes, i potser Ros se’n va voler beneficiar. Ara: la gent de Barcelona, per venjar-se dels que els titllen de “pixapins”, sempre diuen que els que no són de Barcelona només coneixen de la ciutat El Corte Inglés i que no sabrien anar a un altre lloc a l’hora d’adquirir un vestit, una vaixella o un llibre. Quan el gironí Carles Puigdemont va ser elevat a president, els de Barcelona li van examinar la indumentària: El Corte Inglés. El dia de la presentació del llibre em vaig adonar que Àngel Ros, cap gros, coll curt i mirada de reüll, tenia una acusada semblança amb Lluís Martínez Sistach, el cardenal llavors de Barcelona. A l’edat mitjana i també després, els reis nomenaven bisbe un germà seu. Hauria causat impressió veure coincidir al gòtic carrer del Bisbe el poder temporal i el poder espiritual amb la mateixa fisonomia.
Però Àngel Ros aviat va oblidar les postulacions, no ha escrit mai més cap llibre, que jo sàpiga, i s’ha reclòs a Lleida, on han començat les rebaixes d’El Corte Inglés. Governa amb Ciutadans, amb qui té totes les complaences, i ara ha declarat l’Ajuntament territori hostil al referèndum convocat pel president de la Generalitat. Francesc Canosa, periodista i escriptor lleidatà que sempre parla amb metàfores, ha vist en l’actuació de Ros la metàfora, l’experiment, del pacte que el PSC i Ciutadans maquinen per a Catalunya en el cas que el referèndum que miren de fer fracassar efectivament fracassi. La Universitat de Lleida també s’ha manifestat en contra del dret a decidir. Abans, els reis nomenaven rector de la universitat el germà que no valia per a bisbe.
Francesc Canosa recorda sense poder-ho recordar perquè és molt jove, que als llibres que passàvem al batxillerat Lérida no formava part de Catalunya, sinó d’una regió anomenada Valle del Ebro, amb Aragó, La Rioja i Navarra. Els que de petits havíem après les províncies de Catalunya per aquest ordre, Barcelona, Tarragona, Lérida i Gerona, ens vam trobar en els cursos superiors que Lérida havia volat. La maniobra ha trobat els seus seguidors mig segle després: Lérida es desmembra i se’n va amb La Rioja. O amb “La Roja”, no vindrà d’una lletra. Però Francesc Canosa em tranquil·litza: “La Lérida de Ros no és Lleida, no ens equivoquem.” No és president ni del seu cantó ciutadà o provincial?