Per primer cop

La Trinca va festejar amb aquest títol les primeres eleccions de la darrera restauració borbònica. Com que a molts pobles devien viure’s episodis semblants als del meu, per això goso evocar tres anècdotes del dia 15 de juny de 1977. Vivia a Barcelona, jo, i a Garrigàs, on seguia empadronat, va arribar-hi un certificat que em designava president de mesa. Contrariat, em van fer saber que, per aital funció, la norma deia que calia títol universitari; i com que al poble érem, amb el metge i el capellà, tres, ja poden comptar a qui li van encolomar aquesta i cinc presidències més. A la porta del col·legi electoral –les escoles– m’hi esperava la Guàrdia Civil; eren dos nois joves com jo que, una vegada identificat, van quadrar-se i saludar militarment (perplexitat) i em van dir algunes frases formulàries sobre la vigilància, la porta, etcètera. Escena curiosa perquè l’elasticitat de les policies espanyoles no preveia aquestes contorsions. Els altres quatre components de la mesa patien per fer-ho bé i miraven expectants i nerviosos. Al llarg de la jornada van venir apoderats d’alguns partits; quan va arribar el socialista Jordi Arranz, l’alcalde, franquista, off course, estava parlant amb mi; diguem que, als pobles, la primera mitja dotzena d’eleccions van ser com als enterraments, que la gent s’hi troba, es posa al dia, s’enriola... Però vet ací que en Jordi, que era de Figueres, va trobar que la persistència de l’alcalde al col·legi, ni que fos per conversar, s’havia de denunciar. Vaig enviar a buscar l’Olivetti, folis i paper carbó a casa perquè ni ell ni jo en disposàvem i calia facilitar al meu amic la denúncia que, naturalment, no va tenir cap efecte. Un altre moment pintoresc va ser el dinar. El secretari de l’Ajuntament, sense encomanar-se a ningú, va encarregar a can Costa pota i tripa per als cinc de la mesa i els dos guàrdies. Quan ho va anunciar la desolació va ser total: a cap dels set li agradaven els budells guisats. Vaig proposar-li que truqués de seguida al restaurant i que canviés les vísceres, no ho sé, per vedella amb bolets, pollastre rostit... I quan va arribar la furgoneta, la taula ja era parada i cap a quarts de dues vam asseure’ns tots per dinar; si venia algú ja ens aixecaríem un parell per torns; quant als guàrdies, en principi indecisos, van trobar raonable el consell d’un tipus pelut i calçat amb uns esclops que llavors es duien: com que no era previsible que ocorregués res del que no havia passat en tot el matí, podien estintolar el Cetme i asseure’s amb nosaltres.